SENTINT-TE

Un altre relat que vaig presentar en un concurs de narrativa breu. En aquesta ocasió, no vaig adaptar cap historia. No se com descriure'l. Al tweeter vaig referir-me a ell, com una historia que narra el pes de la solitud, de tot allò que s'acaballa per pors.
Pero prefereixo que el qui el llegeixi en tregui la seva propia conclussió.
Es un altre relat molt personal. Els vint anys ja ha quedat endarrera, i cadascú comença a tenir la seva vida encaminada en una dirección determinada. I no tothom te la mateixa sort.  O potser, no tothom hem de tenir el mateix patro de vida: trovar algú, casar-se i tenir fills.
Mai se sap, de fet, on esta la sort.

SENTINT-TE

            Un altre dia se consumeix, s’escola entre les meves mans com si fos aigua. El temps no perdona, no s’apiada dels enamorats. Ens abrasem fortament. Encara no ens hem separat i ja t’estranyo. T’acaricio l’esquena, percebent la teva suau pell a traves de la roba. Oloro el teu perfum tan particular i embriagador. Vull dur-me la teva essència amb mi. Ens separem, doncs ja me’n he d’anar. Agafo la petita maleta, amb la promesa de tornar ben aviat. Vides paral·leles, muntanyes infranquejables pels nostres sentits.

Tanco la porta, amb la sensació de què quan torni ja no hi seràs, t’hauràs fos amb el teu anonimat. Me paro darrera la porta indecisa. Col·loco la ma en la porta, ja nostàlgica pel que estic deixant allí dintre, la llibertat amb majúscules. Sospiro, conformant-me amb el que he escollit també lliurement.

Baixo les escales amb pesadesa, anestesiada per la felicitat viscuda i amb mandra. El meu destí no era del tot embriagador, una simple visita rutinària a la meva altra llar. Veuria a la família i al vespre tenia un sopar d’aniversari, amb els amics de sempre. Un altre cap de setmana com qualsevol altre.

Surto al carrer, el fred m’acarona i me talla la respiració, és com una petita fiblada. A l’acte sento la teva veu, a cau d’orella: “Vine, acostat que t’escalfaré. No tremolis papallona meva. L’aire, per fred que sigui, és vida.” M’abraçaries i s’esborraria tot l’insòlit de la meva existència.

Creuo el carrer i, a mig camí, no puc evitar girar-me i mirar cap enlaire. Allí estàs, mirant-me com marxo, somrient. Me quedo palplantada mirant-te, potser per última vegada. Vull gravar-me la teva imatge ben dins del meu cor, perquè la nostra separació sigui menys dolorosa.

Et faig un gest, per transmetre’t el molt que t’estimo. Mai sabràs el molt que signifiques per mi, ni amb unes simples paraules ho puc expressar. No espero contestació, però se que m’has entès. Somric i finalment me’n vaig.

El cor se’m trenca en mi bocins, tòpic però absolutament cert. La meva ànima ja plora en saber-te cada cop més lluny de jo. Voldria retornar a tu, per evitar aquest sofriment. No obstant, no ho faig. Necessito resguardar-me en una plàcida normalitat.

Percebo que començo a dependre de tu i això no m’agrada. No vull que la meva vida se redueixi a un petit món. Tampoc soc valenta per viure amb coherència amb mi mateixa i els meus sentiments. Soc una covarda. T’ho he dit mil vegades, i sempre m’ho has intentat treure dels meu cap tortuós. Tens motius per molestar-te, no obstant ets un ésser tan comprensiu i respectuós, tan que no et mereixo. Quan despertaràs? No soc especial perquè toleris les meves excentricitats. On són els teus límits?

El cel esta molt clar, no hi cap boira ni núvol enfadat. Hem perdo amb la profunditat de cada paratge, en la immensitat de l’horitzó. L’amor embelleix les coses, et fa descobrir els secrets ocults de la naturalesa. El més petit i insignificant et sembla preciós.

Sento que se’m esta desplegant un immens ventall de possibilitats. La meva ment, per normal convulsa, s’harmonitza. Palpo la intensitat del moment. La meva serenor brota dels teus ulls, tan profunds i tendres, que crec veure reflectits en aquell cel tan clar.

El meu enyor s’atenua, perquè ets el sol de la meva vida i tot ho il·lumines. Vagi a on vagi, m’acompanyes, percebo la teva calidesa. No hi ha dolor, tant sols molt agraïment pel teu amor desinteressat. Ets el millor regal de tota la meva vida.

Els camps comencen a verdejar, molt més en la zona que va ser cremada l’estiu passat. El foc va ser destructiu, no obstant va enriquir la terra. Un exemple més de què tot a la seva justa mesura te efectes positius. Tan sols, els excessos són perjudicials.

L’any passat va ser una època de grans canvis. Hem vaig independitzar, vaig perdre suports importants i algunes seguretats vitals. Amistats que havien estat molt pròximes les percebia mil hores lluny de mi. Això és la llei natural de l’evolució. També pot ser que hagi canviat jo.

Molts cops me sento una extraterrestre entre els de la meva colla. No comparteixo les mateixos interessos. Parlar de roba, de bellesa, d’estètica, de rumors, ... m’avorreix molt. Apart, cada cop els nostres destins es van separant sense remissió. Potser, me aïllat molt en el meu nou món, ja que m’ofereix calidesa i seguretat. Al fi i al cap, hom ha d’aprendre a caminar sol. Durant el trajecte te pots creuar amb varies persones, que t’acompanyaran algun tram, però desprès l’hauràs de continuar sol. La vida és d’un mateix, l’has de viure només tu.

Els pares estan contents de veurem i me tracten com una reina. No és cap sacrifici per mi anar-los a veure cada cap de setmana. M’encantaria compartir amb ells el meu secret. Els explicaria que soc molt afortunada de tenir-te, d’haver-te conegut. No ho faig per què no els vull decebre i me sedueix dur una vida clandestina.

Desfaig el meu petit equipatge. Tanco els ulls, dedicant-te tots els meus pensaments. Què deuries estar fent? Visitaràs a la teva família?  Soc capaç de sentir-te al meu costat, mirant-me amb dolçor. Me recordes que m’esperes i me desitges que m’ho passi molt bé. T’acaricio la cara. Tens una pell tan blanca i suau.

El teu rostre és poètic, dolç. El que et fa realment especial, brota de la teva mirada. Encara recordo el primer cop que et vaig veure, la forma com me vas mirar. Va ser tan perceptible que ens agradaren, que no me va estranyar que no tardessis en trucar-me.

 La meva mare, hem sostreu dels meus records, per cridar-me a dinar. M’aixeco del llit i deixo que les hores circulin al seu ritme. I així, el dissabte es va consumint lentament, amb la pau rural. La foscor torna a trucar a la porta, com una llei profètica indiscutible. Tot se repeteix, com un cercle perfecte. Només, el guió és diferent.

Amb malastrugança me’n vaig de casa, hem dirigeixo a un altre món que ja no sento com a meu. Un món que ja no reconec i soc un ens insignificant. Com he pogut passar a aquesta situació? Què els hi podria dir?

Hi va haver una època que van ser importants per mi. Una altra que la majoria me van decebre. No vull ser rancuniosa, no obstant és com despertar d’un agradable somni, el d’estar vivint al paradís. Un cop obert els ulls, costa tornar al mateix punt en que estaves avanç.

Diuen que has d’oblidar el passat i saber perdonar. Tant sols, és el temps que atenua el dolor, fins a la redempció dels teus sentiments. El passat sempre existirà, forma part d’un mateix i, en certa manera, et defineix. Per això, tampoc pots acabar mirant d’igual forma a les persones que s’han tret les seves caretes, reflectint les seves vísceres més viscerals.

La vida pot ser un carnaval de falsedats, hipocresies, fingiments, incomprensions... Potser, per això he acabat tenint una doble vida. Me convertit en el que més odio. El que més pesa és la por al rebuig més absolut. Els meus amics són imperfectes, però és un món conegut. Ha estat el meu entorn de referència, del qual no me’n vull deslligar totalment, per por a la solitud.

Arribo al restaurant un quart tard, com ha estat la meva intenció. Poca gent és puntual. En aquella ocasió, no s’ha complet aquesta norma. Soc dels penúltims en arribar. Els saludo i m’assec al davant d’una noia que no he tractat molt. Alguns hem pregunten que tal, els hi responc que bé. Tot seguit continuen parlant amb els qui tenen al costat.

Al meu davant també hi tinc una noia única, molt positiva. La que no conec me sorprèn gratament i fa que la vetllada sigui més suportable.

Al final del sopar, quan repartien els cafès, la gent se comença a dispersar. Uns estant tirant fotos com bojos. Jo m’avorreixo, no tinc res a dir-los. Penso amb tu, que et podria tenir al costat. Parlaríem de tot i de res, riuríem a cor que vols del més fútil dels detalls, sense importar que fos políticament correcte. No tot havia de tenir sentit i ser transcendental.

Ets una persona única, particular i intransferible. No et canviaria per a res, tot i que alguns et podrien jutjar durament si coneguessin algunes de les teves excentricitats. Donaria el que fos per estar amb tu, en cap lloc estaré millor que entre els teus braços, besant-te, sentint el teu perfum, sentint la teva veu sedosa...

Desperto de la letargia, impulsada per una certesa poderosa. Què hem mantenia allí? Ja havia fet el pallasso, havia complert amb el compromís, doncs me’n aniria. Ho faig, amb la falsa excusa de què el dia següent treballava. Tant m’era ja mentir més.

Fujo d’ells, busco la solitud del cotxe, per trobar-te i tirar-me als teus braços. Soc com una pelegrí buscant la certesa divina. Una utopia sense remissió. Només l’esperança m’oxigena, el trobar-te en la meva vida rutinària. 

La meva ment esta congelada, atrapada en una selva de il·lusions, desitjós i creences. La fe, fràgil flama se va esgotant poc a poc. Corro i corro per arribar al teu costat com un llamp. Espero trobar-te. No et vull trucar, per fer-te una sorpresa. El trajecte és un sospir. La negra nit tapa el bell paisatge.

Un cop aparcat el cotxe, pujo amb joia les escales. Obro la porta del pis. Trobo només foscor. Obro la llum. Et busco i et trobo al lloc de sempre, en la paret. Tan sols ets una foto. Existeixes en algun punt del planeta. A on? No ho sé. Espero trobar-te algun cop. M’assec al sofà, intentant imaginar-te, sentint-te formant part de la meva existència. No tot ha de tenir sentit.