DIUEN QUE TOT PASSARÀ, PERÒ JO SEMPRE T’ESTIMARÈ

Aquest és l'últim escrit que he presentat en un  concurs. La temática era d'amor. En aquest temps encara era molt recent una experiencia que havia tingut amb una companya de feina. Bé, no es res de l'altre món. Va ser un simple amor platónic, d'aquelles que et marquen. Mai hi va haver res entre nosaltres, però crec que d'ella realment en vaig estar enamorada.
Es en format de carta, en la qual expreso tot allò que mai li vaig dir. Per què? Per covardia, perquè sabia que per molt que li hi digués no serviría de res. Ja tenia el cor ocupat i era feliç. Un amor platonic de primavera que va acabar a l'estiu, com un somni breu.

DIUEN QUE TOT PASSARÀ, PERÒ JO SEMPRE T’ESTIMARÈ

L’amor autèntic mai no mort, resta intacte dins d’un cor.

            Hola Nadia,

com prova la teva nova vida? Jo molt bé. A la feina regular, no hi acabo d’estar a gust. La veritat és que tot això sense tu, ja no és el mateix. Saps, tu eres l’únic motiu pel qual acudia a treballar. T’estranyo molt Nadia, especialment els nostres petits moments, quan miraven el bell paisatge, pensant en les petites coses que ens unien, la calidesa de les teves breus missives, la teva filosofia de vida...

Potser, no té sentit escriure’t justament ara, doncs el nostre temps ja ha caducat. Per què ara, desprès d’una llarga primavera del teu adéu sentit, d’aquella inevitable noticia? No ho sé. Igual perquè vas desaparèixer de la meva vida, igual com vas entrar, com art de màgia. Va ser tan fugaç com un sospir. Mai et vaig poder obrir el meu cor.

Nadia, sé que aquestes línies no tenen sentit, són com un vaixell que se dirigeix a la deriva. No obstant, quelcom, més fort que la meva voluntat, m’impulsa a escriure’t. Només vull dir-te, la meva veritat. No la saps encara? Nadia, t’estimo.

Hem vaig enamorar de tu, de la teva mirada, tan dolça com la mel, del teu somriure preciós, suau melodia o el càntic d’ocells primaverals. M’enamoraren els teus llargs cabells, com fils d’or d’una nimfa de cos llarg i fràgil en aparença. Hem vaig enamorar de la teva senzillesa, de la teva forma de pronunciar el meu nom, del teu esperit sublim...

Aquesta és la meva veritat, el més cert en la meva existència insignificant. Una veritat que no admet cap tipus de fantasia, és entrar al regne del mai serà. Mai te podré estimar, mai podré compartir amb tu cap posta del sol o un despertar plàcid, ni enredar els meus dits entre els teus llargs cabells...

Nadia, sento la meva sinceritat i si aquesta et pot incomodar. Soc conscient de què no aconseguiré res, no abandonaràs el teu món per tornar al meu costat i que aquestes línies poden fer trontollar la nostra relació d’amistat. No obstant, les nostres converses en tenen la culpa de què trenqui el meu silenci. Parlaven de l’amor, te’n recordes?

Per a tu era el més essencial, la matèria prima de la base de moltes relacions. Se podia transformar en altres coses, evolucionar a una altra cosa sense deixar d’existir. L’amor esta en el més insignificant dels actes, dels gestos. L’amor mai s’oblida, mai caduca i dona sentit a una existència i infon vida. Hauria d’il·luminar el món, cada racó i mai s’hauria d’amagar. Per això, per fi, me veig en cor de recitar-te els meus sentiments.

Les meves amigues creuen que hauria de callar, oblidar-te. Solen dir que un altre amor ho cura tot, que tot va passant, que el que sento s’ho emportarà al vent. El que elles no entenen és que t’estimo sincerament. Ho donaria tot per estar al teu costat, acompanyar-te en el passeig de la teva vida, en les penes i alegries.

Ja no vull ser un ens invisible, que sol viatjar amb les ales de la il·lusió, sense cap destí. Vull tenir un bri d’esperança, de què demà sortirà el sol únicament per a nosaltres dos i m’abraçaràs fortament, per no deixar-me mai més. Si vols, demano al cel que et reciti, a cau d’orella, un poema d’amor i al sol que sols brilli per a tu, que s’emporti tots els teus mals de caps. Ho faig Nadia? Ho abandonaries tot per tornar al meu costat?

No, no en vull saber la resposta. Ara, a mil hores lluny de mi, vius la vida que sempre desitjaves. Feliç al costat de la persona que estimes. A vegades, l’envejo i l’odio, i en altres ocasions, li agraeixo que et faci feliç. Sols espero que tinguis una vida molt plena i rebis l’amor que et mereixes. Per mi no et preocupis, diuen que el temps tot ho cura.  Tot i que, l’amor autèntic mai no mort, resta intacte dins d’un cor. Així ho sento i, per això, poso aquesta carta, com a testimoni del molt que sempre m’importaràs. El temps passarà, però sempre formaràs part de mi.                                                                                                                                 T’ESTIMO