GINA BELLA

Gina Bella el vaig escriure en una tarda d'un diumenge ja llunya. Hem venia de gust escriure i la vaig començar. Vaig determinar que fos una historia curta, per tant no ha tingut el desti com altres histories que vaig escriure per aquells temps, inacabades.
Més tard, la vaig retomar. Vaig fer-hi alguns retocs i excursar fets. Al final, vaig animar-me a presentar-la en un concurs de narrativa breu (evidentment no vaig guanyar, ja, ja...). La versió que adjunto a continuación es la que vaig enviar al concurs.
És una historia personal, totalment ficticia i fruit de la meva imaginació.

GINA BELLA - Un nom emergent, una vida en un suspir.

Gina Bella, va tancar el mòbil i el tira dintre la petita bossa negra, que feia conjunt amb el seu conjunt de nit, una combinació blanca i negra. Els seus ulls verds marins estaven impregnats de llàgrimes. Se’ls va eixugar ràpidament. Es mira a traves del mirall del retrovisor i arruga el nas. L’acurat maquillatge s’havia desfet per culpa d’aquella noticia inescapable.

Volia marxar, però era incapaç de defugir les seves pròpies responsabilitats. Va buscar el necesser i s’arregla els desperfectes. El seu rostre se transforma amb la dona creativa i serena que havia estat. Ja era hora d’afrontar aquell repte.

Es dirigí a la porta de la discoteca amb passos àgils i segurs, sense fixar-se amb res més. A uns metres prop de ella, una noia, prima i molt alta, l’observava des de feia estona. Havia aparcat el seu cotxe darrera del seu, i al passar pel seu costat l’havia vist plorar desconsoladament. La pena d’aquella dona de trenta anys l’havia commogut. Per uns instants, va estar temptada a trucar al vidre i abraçar-la. No s’atreví, no volen tampoc interrompre la seva intimitat.

Aquella desconeguda l’havia captivat, per això s’atura a uns metres més avall. Esperava que sortís del cotxe, un Renault Cabriola, per admirar-la millor. No s’erra, era indiscutible que també acudia a aquella festa de la moda. Era un dia especial, ja que s’entregaven els premis als millors dissenyadors de l’any.

“Qui deuria ser?”- es preguntar la noia. Era bella, però no era molt alta ni tenia un bon tipus. La conclusió obvia era que no tenia una constitució per exercir de model. Es queda pal plantada fins que va desaparèixer a traves de la porta.

 

(...)

La discoteca era a l’aire lliure, i el soroll estrident de la màquina fastiguejaren a la Gina. No li costa gaire troba a la Mariona, la seva sòcia. Un llampec li va caure a sobre, esquinçant-la en mil trossets. Desvia la seva mirada del preciós quadre que tenia al davant: un camell venent-li drogues. Ho havia intentant canviar, però la seva amiga estava corsecada.

Al final, ho havia deixat com un cas perdut, considerant-la prou major per malbaratar-se la vida. La gent era un curiós espècimen capaç de destruir–se, plena d’insatisfaccions. Poseia un futur prometedor, una professió emergent... Què més es podia demanar? 

No va poder evitar sentir basques, per què sap que la línea que separa de dir, o pensar, mai ho provaré a la de consumir era molt fràgil. Ella de moment no l’havia franquejat, però s’estremeix en sentir-se vulnerable. S'estaba adonant que quelcom també li faltava. Però que era?

La Mariona desinhibida, alegre, radiant amb la seva exquisida elegància se li aproxima. Li va dedicar un somriure preciós, d’aquells que li encantaven, que la deixaven sense aler.En algunes ocasions havia cregut que era l'amor platonic de la seva vida. Era una llàstima que no entengués, essent un cànon que havia de conviure a diari.

- Estàs preciosa avui- li digué a l'hora que li feia dos petons aprop de la comissura dels llavis.

- Si us plau, comportat avui.- li suplica la Gina a cau d’orella, per no fer captar l’atenció de la resta d’invitats.

- Relaxat si us plau!- lluint el seu punt d’histerisme.- El premi segur que es per nosaltres, després del que hem treballat i invertit.

 - Ja ho se prou!- la va tallar, aquell tema la posava encara nerviosa.- Recorda, mai més!

 - S’ha de parlar ara d’això?- pujant-li una miqueta els colors de la cara. Explora el seu entorn. Els seus ulls es creuaren amb el crític més prestigiós de Catalunya. El saluda amb un seductor somriure. Després, se la torna a mirar:- Tinc el que et fa falta.

 

Li ensenya la bosseta de coca, que guardava en una butxaca dels seus pantalons de cuir. Se la mira dubitativa, esta a un pas per caure-hi. La Mariona, amb els seus ulls marrons d’àguila, li ho detecta i la bosseta acaba dintre la seva bossa. La Gina no li hi va tornar, creient-se ser forta mentalment per no caure-hi a quatre grapes. En aquell instant, un veu hermètica anuncia el inici de la desfilada de models d’una firma invitada.

Van passant les models, algunes eren molt primes i cadavèriques. En certa manera li fan agafar calfreds. Creia que una professió no havia suposar cap sacrifici que atentes contra la salut. Tot hi així, la societat pressionava, imposava estils de comportament. A ella, no li agradaven les noies excessivament primes. Li encantaven les corbes i el caràcters marcadament femenins. 

La Gina va intentar distreures una estona, ja estava cansada d’aquell món. Aquella nit havia de ser especial, però semblava idèntica a tantes altres. Es plantejava si tot plegat mereixia la pena. La seva ambició s’anava dissipat. Ja res la motivava i la superficilialitat, la buido d'algunes mirades l'entristien encara més. Què havia estat esperant trobar en cada aventura? Ja no ho recordava. Però aquella nit hi hague un element estimulant inesperat.

- T’has fixat amb aquella noia de cabells arrissats i castanys?- li pregunta de repent la Mariona.

La Gina va assentir. Ja s’havia fixat amb ella per què era el primer cop que la veia desfilant. Li va semblar que estava fora d’orbita. Era la seva forma de mirar, com si busques una agulla en un paller. En un breu instant, però molt intens, els seus ulls coincidiren. El cor li va palpitar. Era com si la model l’hagués estat buscant a ella i al trobar-la va brillar de bellesa.

- Es la model revelació de la temporada- els hi informa el periodista que s’asseia a la seva dreta.- Es diu Clàudia Belart. Per cert, Gina no se si la conquistaràs. – diu amb un to irònic, coneixent la seva fama.

- Heterosexual?

 

- No, únicament m’han arribat veus que és molt puritana. – se la mira de d’alt i baix, amb un somriure picant.- No crec que se fixi amb tu.

 El seu comentari li va valdre una clavada d’ulls molt punxent, de color blau fort, de la disse-nyadora. Una mirada que matava, que te deixava sense paraules. El que l’estava acusant era cert, havia tingut moltes aventures, però ningú tenia el dret de jutjar-la.

- No te posis així Gina, si us plau! No es cert? No es cap mal, d’acord. Sento haver emprat malament les paraules. La Clàudia no es per tu, m’han dit que es diferent.

- I com ho saps tu?- va preguntar-li desafiant. La Mariona li passa un braç per l’esquena. Aquella nit la veia excessivament nerviosa. Què li deuria passar? Ella no perdia tan fàcilment els nervis. No creia que fos únicament pel seu torbí pla.

El periodista va intentar convèncer-la. La mira amb certa luxúria. Sabia que aquell tros de dona era capaç de conquistar a la reina de Saba. Què tenia d’especial? Poca cosa, era una nat buf, un rostre com qualsevol altre. Però els seus ulls, amb capacitat de canviar de tonalitat segons el seu estat anímic, embruixaven a tots aquelles que s’atrevien a mirar-la.

La Gina va desistir, no conduiria enlloc aquella estúpida discussió. A demés, el més irònic de tot plegat, era que no tenia ningun interès per seduir-la. Aquella nit no estava d’ànims per ser una abella que anés de flor a flor abstraient-li el seu sucre per fer-ne mel.

La música continuava sonant, abundava la màquina. La Mariona, que cada cop anava més col·locada, es lliga a un model i ballava frenèticament amb ell. La Gina, s’havia refugiat en una bora marejada de la calor.

Aquella nit la multitud la molestava i hagués donat el que fos per estar a mil hores lluny d’allí. Comença a odiar aquell món, a trobar la seva vida buida. El seu cor continuava enxiquit i al coll se li estava fent un fort nus. Casi no podia respirar. La darrera trucada que havia rebut la tortu-rava. Valia la pena tota aquella parodia?

No podia més. Volia fugir. Però en aquelles altures, després de tan i tants sacrificis? No podia girar cua, el mal ja estava fet. Va córrer cap als serveis i es tanca en un sanitari. Va començar a plorar, com si fos un núvol brau i molt carregat d’aigua.

La porta dels serveis es va tornar a obrir, i algú va accedir a ells. La Gina ni se’n entera. Va plorar fins que els ulls van cridar de cansament. Se’ls va eixugar, comprenent que d’aquella forma no podia seguir. Representava que havia de seguir la nit més feliç de la seva vida, no? Havia lluitat tan per estar allí.

 Al sortir va mirar-se al mirall. Un altre cop el maquillatge pels aires. Va agafar paper, el va mullar i se’l va acabar de treure. Al cap i a la fi, ella no solia anar molt pintada. Va treure un mocador de paper i es va mocar. En aquest instant va veure la bosseta de coca, que li cantava fluixament: “pren-me perqué te  puc fer molt feliç”.

Es va dir: “Per què, no? No més aquesta nit”. Va escoltar el seu mal consell intern i l’agafa juntament amb una llibreteta i hi estengué una ratlla de cocaïna. En aquell mateix instant, l’únic sanitari ocupat s’obria i uns ulls es clavaven, d’immediat, a la Gina.

Era la mateixa noia que l’havia observat atentament al pàrquing. Va estar uns breus moments paralitzada pel impacte de tornar-la a veure i pel que estava apunt de prendre’s.

-No!- s’atreví a exclamar, però la cocaïna ja va ser esnifada. L’únic que aconseguí fou que la Gina deixes caure la llibreta, degut al sobresalt d’escoltar una veu anònima. Qui s’havia atrevit a qüestionar-li els seus actes? Va girar-se i els seus ulls es tornaren a creuar. En reconèixer-la se li va esvair la ràbia per aquella intromissió. Tot hi que hagués desitjat que la terra se l’engolis.

- Ja saps que la cocaïna es una droga perillosa, que atenta contra la teva salut.- la informa molt seria, enumerant-li els seus efectes nocius. La seva mirada tenia un toc de dolç, que feia que el seu sermó fos menys sever. La sorprengué la seva diligencia, el seu interès per ella.

 

- Sí ho sé. No en solc prendre Clàudia.- va dir volen desfer el possible concepte mental d’ella que s’estigués construint.

La model la mirava fixament, havia caigut al parany dels seus ulls, en aquells instants d’un color aquos marí i un pel torbí. Les cordes vocals s’adormiren, quedant-se a mig camí de tot allò que li desitjava dir. En les profunditats dels seus ulls hi llegia un sofriment somort, silenciós, colpidor, que no semblava tenir o voler tenir via de sortida.

Per enèsima vegada en aquella nit, tingué ganes d’abraçar a una completa desconeguda. Mai havia experimentat, en pròpia pell, un desig tan abraçador. Rebutjant aquells sentiments aparta els seus ulls, transmetent-li una informació contradictòria.

La Gina, no essent indiferent al seu rebuig visual, el seu terra cada cop era més inestable. La música dance, estrident i pesada, contribuïa que cada cop el seu mareig incrementes. On, era l’eufòria què provocava la cocaïna? Va obrir la boca, sense saber que dir. No arriba a vessar cap so perquè tot plegat era molt estrany. Encara, conservava un mínim de dignitat.

- Sento haver-la molestat- es disculpa tímidament la noia, conscient de què no era ningú per opinar sobre la seva vida. Tot hi així, la seva mirada trista li dolia en el més profund de les seves entranyes.- No era la meva intenció jutjar-la.

La dissenyadora estava impactada pel seu comportament tan poc usual. Semblava una extrater-restre, abandonada en un món on hom ja s’havia deixat de preocupar pels altres. Tot hi així, també manifestava, inconscientment, fastig per persones com ella. Era com si l’hagués jutjat en breus segons i això que semblava desconèixer la seva identitat. I si no era així?

El seu voltant seguia girant, com si fossin al mig de la pista de ball i imites les llums mòbils. Es frega els ulls, conscient de què el cor se li estava esquinçant més. Menyspreava la seva vida, tot allò que havia construït amb perseverança, tots els seus somnis...

 

- No s’ha de disculpa, has estat capaç d’expressar la veritat. – va admetre al final, renunciant al bri de dignitat que li restava. Mai s'havia sentit tan fràgil.

La Clàudia fou capaç de tornar a contemplar els seus preciosos ulls, els quals estaven nau-fragant en una tempesta omnipotent. Les cordes vocals s’adormiren, sent incapaç d’extreure-li tan de dolor. Se li aproxima, sense saber ben bé que volia pretendre realment. Era com si fos una titella del seu cor. Odiava ser-ho, perquè creia que les emocions podien tenir vida però no havien de subjugar la seva raó i accions.

Els seus braços entornaren, fortament, el seu cos robust. Li acaricia el rostre i l’esquena. La desconeguda no la rebutja. Tot hi així, resta una estona inerta, com si fos un maniquí. Estava astorada, impressionada per la seva compassió, la tendresa que transpirava cada gest i carícia seva. Els seus ulls s’humitejaren. Intensifica el contacte, rodejant-la també amb els seus braços.

 Es deixa caure pel tobogan oblidant-se de l’essència del temps, dels motius, inclos de qui era ella. Tot allò, aquelles papallones que s’escapaven de les seves plàcides larves, se fongué amb dos tristes paraules, de algú que entra compulsivament.

- Gina Bella!- va exclamar la Mariona fent-li un guinyo. L’al·ludida s’aparta d’una Clàudia astorada, tímida i vergonyosa, no sabent cap on mirar. L’expressió de la Gina n’era una còpia.

- Què vols?-pregunta, sent quelcom d’hostil amb ella. Ja intuint que aquella nit ja no tenia salvament, tot s’havia destruït completament.

- Va Gina, ja es l’hora! No t’ho voldràs perdre, és el nostre instant!- recordant-li el premi segur que les esguardava a la cantonada, la pluja d’ofertes. Era la fama tan desitjada. Va reaccionar de la letargia i permeté que la Mariona l’agafes de la mà per arrastrar-la cap a l’exterior. 

La Clàudia, seguia muda contemplant aquelles dos dissenyadores. Les altres la ignoraven i ella no intervingue en cap moment. La seva mirada, en aparença, estava clavada al buit. Tot hi així, mirava dissimuladament a la Gina Bella.

Les seves mirades coincidiren de nou, els ulls de la Clàudia estaven revestits de gel. Ja no hi hauria una segona vegada, quelcom s’havia espatllat. Però què i per què? Se’n anà, incapaç d’afrontar totes aquelles preguntes.

 La model resta als serveis femenins i tanca els ulls amb ràbia. N’havia sentit parlar molt de la Gina Bella, però fins a les hores, no havia tingut el plaer de conèixer-la. Al fi i al cap, no era cap desconeguda. Reclosa a les seves cabòries, en una espiral de sentiments embravits, que l’ober-tura de nou de la porta no l’immuta. Mantenia, encara, els ulls tancats amb ràbia. La desperta un peto suau, humit, en la comissura dels seus llavis.

- Gràcies Clàudia per confortar-me, es poc usual creuar-te amb gent com tu.- es va detindré, captant-la hores a lluny del seu discurs. Retorna perquè, en tan sols sortí, va tenir una espècie de premonició. Aquella noia era la persona que sempre havia estat cercant, n’estava completament segura. Per tot plegat, si no actuava correctament, perdria una oportunitat impagable. L’amor no es podia comprar com altres coses.- Voldria, més tard, invitar-te quelcom, o quedar un dia a sopa per parlar.- no pogué seguir, perquè en els seus ulls ja hi llegí una cruel resposta.

La música s’atura, igual que el seu cor. Ja era la seva hora, com diria la seva sòcia. Se sentia insignificant, estúpida, suplicant sortir amb algú. La vida era una tómbola. Ho havia tingut tot, però no a la persona que havia arribat en breus segons al centre del seu cor.

- No vas a recollir el premi?- li va senyalar la model, no oferint-li alternatives.

La Gina, no mostrant-se ferida, va marxar amb dignitat, sense suplicar-li més. A l’exterior es va revestir d’una falsa duresa. Reia a tord i a dret. Els seus ulls manifestaven una brillantor somorta. Era com si flotes. El seu cor li palpitava i bategava molt ràpidament. Mentre, la seva ment seguia desconnectada d’aquella realitat i cos. La Mariona es va reunir amb ella, no podia evitar mossegar-se les ungles. Li anava explicant xafarderies de la festa, que no escoltava.

 

Per què la Clàudia l’havia rebutjat tan fermament? Minuts avanç de què sortís a la llum la seva identitat, s’havia creat una intensa connexió entre elles. No hi havia escapatòria, el problema era ella: Gina Bella. Ella era el que era, mai no havia volgut regalar explicacions de les seves accions. Per culpa del seu món, el que podria ser ja no seria.Tot hi així, desitjava creure que la historia amb la Clàudia no acabaria d’igual forma: en res.

Lentament s'anava endinsant a una estranya dimensió, que la transporta temps més endavant. Ja no estava rodejada de gent i estava en un espaiós llit de matrimoni. Els seus ulls contemplaren el son plàcid de la Clàudia. Havien construït una existència idíl·lica. Mai s’hauria pensat ser més feliç del que ja era. Tot hi així la mà negra l’acaba acariciant. Les nits joioses es convertiren en solitaries i fredes hores d'espera. El seu passat no deixaria de perseguir-la. No havia res en ell d’odiós, per ocultar amb clau. Simplement, mai havia estat capaç de ser fidel a ningú.

 La intuïció li cantava suaument, que la Clàudia l’havia capturat i marcat amb foc roent. No era una sensació del moment, era una certesa com una catedral. Com també presentí que la model no deixaria de veure en ella, a la Gina Bella don Juan. Mai encaixaria en els seus esquemes de dona perfecta. Acabaria asfixiada, intentant ser una persona que mai seria. La desconfiança era un virus dificil de convatre.

La Mariona, no se’n adonava de res més que no fos l’entrega dels premis. Al sentir el nom de la seva firma, va fer un bot arrastrant amb ella l’estàtua de la Gina Bella. Aconseguint que retornes a la realitat. Van pujar a l’escenari. La brisa que l’empenyia era l’alegria de la seva amiga.Una alegria que havia de ser també la seva, però ja no ho era.

Tot s’havia acabat, ja res tenia valor. Recorda els sacrificis realitzats, les hores d’una espera, la trucada final, l’estranya trobada als serveis femenins, la cocaïna, aquella abraçada compassiva, aquella espurna inesperada d’amor i la colpidora sensació de què ja no seria feliç.

El seu cor li fiblava intensament. Ho va saber en un obrir i tancar els ulls, aquella era el seu moment de gloria i també el seu últim dia de vida. Els seus ulls sonàmbuls, buscaren uns ulls amorosits, que li havien fet despertar sentiments dormits. Els troba. Continuaven sen severs i no ocultant el seu menys preu. Ella era la seva mà negra, que la condemnava per una cosa que no acabava de comprendre i era la resposta a totes les seves preguntes acallades.

Els ulls de la Gina Bella s’anaren tancant, intentant no perdre de vista aquells ulls blaus celes-tials. Ningú se’n adona de què li passava, fins que va anant caient, caient fins a quedar estesa al terra, inerta. L'espelma s’havia acabat. Probablement, atribuirien la seva mort a una intolerància als efectes de la droga. Tot hi així, ningú sabia que ja tenia el cor tocat i enfonsat des de feia dies.

 La trucada només havia estat la prova irrefutable de què no hi havia cabuda per l’esperança. Havia decidit no posar-hi remeí, i allí estava sense camí de retorn. Tot per haver volgut viure intensament, sense autolimitarse en les experiències i relacions. La Clàudia li havia regalat uns breus moments de plenitud, d’un amor que mai es corrompreria.

La Mariona s’ajup al costat de la seva millor amiga, no entén res. Algú ha anat a demanar ajuda. La Clàudia sent el que no hauria de sentir, la tristesa la consumeix. Havia estat tot tan ràpid, com el seu pas de la tendresa a l’odi. Tot era culpa per un simple nom i cognoms: Gina Bella.

Una persona, al cap i a la fi, de carn i ossos. Una persona blasfemada pel seu tipus de vida, per viure sense pors ni ocultacions. Una persona que havia jutjat ingratament, perquè era del tipus de persona que menyspreava o no entenia.  Però realment la coneixia? La resposta era colpidora.

Digues o penses el que penses, ja res canviaria els successos d’aquella nit. Mai sabria que va pensar la Gina Bella avanç de realitzar el seu últim alè. Mai sabria que era estar amb la Gina Bella. Mai coneixeria a la Gina Bella. Mai sabria tot allò que havia estat disposada a compartir la Gina Bella. Era quelcom més que una dissenyadora lliberal i etiquetada d’insensible. Mai!