FRAGMENTS DEL MEU SEGON RELAT

Me plau compartir alguns fragments de la historia que he estat treballant aquests darrers anys, que he anat reconstruint... Tot hi que en el meu blog, la majoria de fragments que estan penjats al lateral, són d'aquesta historia.  

Aquests que us adjunto, confeso que són el començament de la part d'Amnésia i el seu desenllaç. És una historia dramática i d'intriga. Diuen que la venjança no duu enlloc... 

“Yo vivo en ti, y tú morirás en mí. Te amo tanto...”.

Paraules de la pròpia Carmilla. Abstret del llibre: Carmilla, la mujer vampiro

(1)

          La seva mare no m’ha enganyat, ha retornat al meu poble. Una altra ironia del destí, doncs no m’havia imaginat que la resposta a tots els meus interrogants estigués a les meves arrels. Somric feliç d’haver complert un objectiu: retrobar l’amor de la meva vida. Per la Laura simplement és una obsessió. Pel Manel quelcom sense sentit. Per la Jana una bogeria o al·lucinació. I per mi quelcom immens, indefinible como és, i sempre serà, l’amor.

         Baixo les escales del jardí principal en el qual hi ha l’entrada de la seva casa. Es nota que ningú hi habita. L’enrajolat del jardí està ple de brosses. No hi ha cap planta ben cuidada, més aviat hi ha herba i flors silvestres. Al mig del pati hi ha un vell desmai una mica desmenjat. Al costat esquerre hi resta el cementiri del què havia estat un hort generós. Em sorprenc que recordi tants detalls d’aquell xalet, situat a la raval sud del poble.

         El seu cotxe està aparcat al costat dret del jardí. Somric de nou. Només ens separa una porta. Em pregunto si me l’obrirà. Creuo els dits, esperant que tingui pietat del meu ésser confós i torturat. Premo el timbre. Silenci. Sembla que estigui espatllat, doncs no sona. Potser no ha connectat la llum? Pico a la porta diverses vegades. Més silenci. Insisteixo més i més, inclús recito el seu nom.

         Em desespero perquè sento que la vida se me’n va sense el seu amor. Potser mai m’ho admetrà personalment, però jo sé que m’estima. En el fons de la seva ànima tèrbola i misteriosa hi resideix un ésser tendre.

 Impacient, continuo maltractant la porta. Poso la mà al mànec de la porta, estiro i aquesta s’obre màgicament. Em quedo palplantada, expectant.

(...)

Ho exploro tot: dos habitacions plenes de pols, amb teranyines i els mobles tapats amb uns llençols esgrogueïts. Una cuina molt nova, immaculada, però no hi ha cap rastre del que busco. No m’estranyo en no trobar res al gran menjador. Una part de la casa amb molt bona vista.

Una gran vall s’estén, abrupta i verda en aquesta època de l’any. Els ametllers estan florits ja. Sento molta alegria ja que sempre m’ha agradat veure’ls en aquesta època amb les flors de cara al sol.  Havia oblidat la seva bellesa. Des d’aquí es pot observar el jardí de darrere, també descuidat i ple de males herbes. Una estranya sensació va minant el meu estat d’ànim. Crec que és la nostàlgia d’uns temps ja caducs.

Abandono aquest pis novell i baixo per les escales. A les parets hi ha penjats alguns quadres encara: pintures barates, punts de creu, fotografies del poble, que ofereixen una mica de caliu a la llar mig abandonada.  Al següent replà hi ha la porta d’un altre pis. L’obro sense dubtar. No crec que hi sigui, tot i que pot ser que estigui a l’últim pis de la gran casa i no m’hagi sentit...

Aquesta part de la casa és més vella, més fosca i s’hi sent olor d’humitat. Aquí hi ha més habitacions. Les meves cames tenen voluntat pròpia i em condueixen a una habitació del costat dret, molt a prop de l’entrada. La porta està entreoberta i es filtra un trist fil de llum. Sona el vell rellotge de fusta de cucut, trencant el silenci tan pesat i indigest.

Entro a l’habitació, no massa gran,  i la veig d’immediat, estirada al terra, decantada cap a la paret on hi ha un llit. No s’immuta per la meva presència. Els seus ulls estan tancats. Sembla un àngel adormit. Somric amb tendresa. No puc evitar aproximar-m’hi amb sigil. M’aplano i li acaricio el seu rostre bell. Es veu tan fràgil que m’estremeixo. No sembla l’ésser que m’ha abduït el cervell.

El seu rostre està una mica fred. Li agafo una mà i també  la noto freda, potser massa. Hi ha quelcom que no va bé ja que no sembla adonar-se de res. Li gasto el nom de nou, però segueix profundament dormida.

- Desperta i diguis que m’odies!- La sacsejo impacient. Inclús la moc però segueix estant inerta. Se’m posa la pell de gallina i tot d’una em posseeix una certesa molt asfixiant que em paralitza.  Per uns breus segons sento que ja és massa tard i per això exploro l’habitació buscant alguna prova que confirmi la meva intuïció. 

A la tauleta de nit hi ha una fotografia arrugada. La desplego i apareix una parella enamorada. Ja no m’estranyo al reconèixer-me en la foto. Al seu costat hi ha una carta. L’obro sense importar-me el destinatari. La llegeixo sense perdre temps.

“Estimats pares,

Sóc conscient que el llegir aquesta carta us causarà un enorme dolor. Aleshores, ja sabreu el meu destí. Em dol ferir-vos amb la meva acció sense camí de retorn. He intentat trobar un sentit a la meva vida i no li trobo.

Se’m va permetre caminar de nou per la terra, realitzar els meus somnis i triomfar en la meva professió. De totes maneres,  se m’ha negat l’’amor.  Res omple la meva punxent buidor, l’eterna enyorança d’uns temps ja passats. La revenja no ha servit per recuperar el meu cor.

No vull que us sentiu culpables. No vull que ploreu la meva mort. Jo ho veig com un alliberament a la meva tortura. Sento que sóc una morta vivent que camina sense ànima pel món. Recordeu la persona alegre que una vegada vaig ser.

Gràcies per haver estat uns bons pares, per animar-me quan defallia.

Gràcies pel vostre amor incondicional.  L.”

 Deixo caure la carta al terra. M’apropo al seu cos inert, mig moribund i li busco el pols al canell. Encara l’hi noto! Trec el mòbil i marco el 061 sol·licitant ajuda. Em sento impotent, sense saber què fer. Percebo que el temps se m’escola entre els dits, restant minuts de vida d’aquest ésser perplex que tinc als meus braços. Incapaç d’esperar, corro cap al bany. Per sort l’aigua està donada i puc mullar una tovallola.  L’hi humitejo la cara.

- No pots anar-te’n encara... Has de tornar a navegar pel món incert, l’amor retornarà al teu cor. Vull que sentis la calidesa de la pau interior.- li demano a uns centímetres del seu rostre. No puc evitar robar-li un petó. Els seus llavis comencen a estar freds. La vida està abandonant el seu cos, reduint-lo a un no-res. Només viuria en els records d’aquells qui l’estimaren.   

L’assistència sanitària està tardant massa. El seu pols cada cop és més dèbil. No puc permetre que aquesta papallona tan bella i a l’hora fràgil, deixi d’existir.  Se m’acut, d’una forma desesperada, posar-li la mà a la boca i provocar-li el vòmit.  Crec que deu haver ingerit algun tipus de somnífer, o algun medicament hipnòtic.  Sense dubtar li poso la mà ben endins, fins a acariciar la seva campaneta i d’immediat apareixen les arcades. La giro de costat, esperant que escupi el verí que li consumeix la guspira de vida que li queda. 

 (...)

         La ribera esta rodejada de bosc, arbustos, pins, roures. Se sent el vol d’alguna au, el cant d’alguna oreneta de pas i de grills. Necessito baixar a la ribera, resseguir el tram de l’aigua, endinsant-me pel bosc. Una força aliena a mi m’impulsa a fer-ho. Busco el baixador, i no en trobo cap d’adequat. No tinc cap més remei que baixar per un petit marge.

         Olor a romaní, olor a resina, olor d’humitat, de fulles mortes, d’herba... La remor de l’aigua, la brisa del suau vent. Inclòs, l’insecte més insignificant me sembla encantador. Aquell lloc m’ofereix molta pau. Els meus ulls tornen a estar humits. M’assec a un tronc d’un arbre trencat.

         És tant relaxant aquell indret, que els ulls se’m van tancant. Al final, m’adormo sentint els ocells cantar. Dormo un temps indefinit, fins que sento com algú plora a llàgrima viva. Literalment, esta somicant. Me sembla que és el vell bosc qui plora. La seva ànima femenina deu estar cansada de ser maltractada.

         Me desperto del tot, i els plors segueixen escoltant-se. És quelcom real, no es cap projecció del meu estat d’ànim. M’aixeco i intento descobrir qui esta tant desconsolada. Crec que deu ser a l’altre costat del riu. M’hi dirigeixo amb cautela, procurant no fer soroll, no volia espantar-la.

         A mesura que avanço, sento més nítid els seus plors. Fins que tant sols ens se-para un roure centenari. L’abraço i espio a través d’ell. Una noia esta asseguda a l’al-tra banda del riuet, damunt d’unes pedres i davant una petita porta de ferro rovellada. Te el cap cot i en les seves mans hi te un ram de margarites blanques. En aquell ins-tant, n’agafa una i la comença a destruir. La ràbia li surt des de dins del cor. M’estre-meixo. Me contagia la seva pena.

         La bella dorment afligida, finalment aixeca el cap i clava els seus preciosos ulls, envermellits, cap on estic amagada. Me paralitzo. Estic sent testimoni d’un miracle. Ha tornat. Les dos hem pensat el mateix. M’emociono tant, que surto de darrera l’arbre i la crido.

         Me veu d’immediat i deixa de plorar. Actuo com a un potent talla focs. No obstant, també me’n adono de què jo no la podré consolar mai. Els seus ulls me vomiten tota la ràbia que sent contra mi.

- Si us plau, no te’n vagis. Hem de parlar.- dic a l’hora que intento arribar al seu costat. No me’n adono de res.

- Gina ets un fantasma- les seves paraules són verinoses, me trenquen el cor. Per què m’ho fa això? El que vaig fer al passat va ser tan horrible?

         Segueixo caminant, ignorant el seu atac verbal. Els meus ulls estan fixes als seus. No puc deixar de mirar-la. Malgrat la seva ira, te un rostre preciós. Moriria en-cantada mirant-la. Sobtadament, sento un soroll sec i contundent. És quelcom terro-rífic, pertorbador però no sento por. L’únic de cert és que estic rodolant per una forta pendent. Fins acariciar la ribera i sento la frescor de l’aigua.

         Lentament la llum s’està apagant, submergint-me en l’obscuritat. Deixo de sentir el món extern, el seu menyspreu. Les meves pregaries s’han complert. M’estic morint. Me moriré i aquests són els meus últims pensaments. L’últim alè li hi dedico a la persona que més estimo, a la noia que temps endarrera m’estima bojament. Gastó les meves forces per dir-li el que sento. Vull ser-li sincera, potser així podria refer la seva vida.

- Te oblidat, però crec que sempre t’he dut amb mi. T’estimo tant Lila...– no puc continuar, el meu entorn esta desapareixent. Adéu dolça fada.

Tot s’enfosqueix. Deixo de percebre la seva mirada, el cant dels ocells, la dolça brisa, la fresca aigua, el seu odi, el seu plor ... Inclòs, sembla que algú m’hagi arrastrat a un altre indret i m’hagi abandonat en un lloc tètric, humit, amb un olor de sofre i terra. Algú m’esquinça la roba violentament, me pega i me doblego de dolor. Crido i crido, ningú acut a socórrer-me. De repent, quelcom esclata dins del meu cap, com si fos una petita bomba, i deixo de sentir. Res. Silenci absolut i etern.