Hem plau, compatir troços del meu tercer relat. És amb català, el meu idioma matern. En ell he esculpit les meves histories més personals. No m'agrada la literatura autobiografica, però admeto que en certs relats he imprès vivències particulars, somnis... i potser aquest relat, encara no acabat, és d'un ells. Entre la desesperació i l'esperança, entre la realitat i el somni, entre el que es vol i el que hi ha, intentant ser positiva i una llança contra la homofobia...
"
Devuelve la libertad a tus miradas. Otras mujeres hay, fijate en ellas"
(1)
Era
un dia qualsevol, asseguda en un banc d'un passeig mediocre i molt transitat.
Esperant. Sempre esperant. Els records d'unes paraules, esquerdaven les poques
il·lusions que voleiaven alegrament per la meva ment. Qui me les havia dit: la Sole, l'Alba..., alguna
amistat erràtica, o bé, una extensa llista de decepcions? Aquelles paraules,
d’aquell algú que ja no recordava, eren una bona dosis de realitat. Ja tan se
val, però la seva essència era tan simple que feia mal:
"Depèn del
que esperis, no s'ha d'esperar res".
(...)
Era un univers amb infinites possibilitats.
Tot i així, el més cruel era que per a mi no-més me'n havia tocat viure una
alternativa. El que era era, mai seria d'una altra manera. Aquella noia que va trucar
a la porta del meu pis, l'atracció a primera vista i una carícia fugaç a la
discoteca... Tot reductible al no res.
O aquella companya de classe tan
simpàtica, la professora recent casada... i, entre tot aquest garbuix, el meu
gran amor platònic. Hi va haver un avanç i després d'ella. Altres estrelles han
caigut, altres planetes m'han invitat a visitar fugaçment. Especial-ment,
aquella metgessa, jove i encantadora de l'hospital on treballo. Globus que s'in-flen
d'aire i fàcilment es destrueixen. Coets fugaços.
(...)
Era un dia qualsevol, asseguda en un banc
d'un passeig mediocre i molt transitat, esperant. Aquests és el meu punt de
partida, no vull mirar més endarrera. No vull primaveres enamorades, tardes o
matins pensant si la veure o me trucarà.
M'omplo els pulmons d'un aire gèlid que
me fa sentir viva. Es un espai que connecto amb mi mateixa. Sento que no hi
manca res en la meva vida. Obro la bossa i trec un llibre petit. L'obro i el
tanco. El giro i llegeixo la sinopsis. Per què havia escollit precisament
aquell? No volia llegir res que parles d'amor. El torno a col·locar a dintre,
verge.
Creuo els braços, intentant contemplar la
gent que passeja tranquil·lament, o atriboladament. Alguns els conec de vista,
i m'estalvio de complir certs compromisos. Tot i que era un típic dia boirós,
la gent no s'havia tancat a casa. Potser era l'ambient nadalenc, i l'arribada
dels reis mags estava a la cantonada.
La meva ment, no pot evitat sucumbir, de
nou, a la mar de la imaginació. I si al meu costat s'hi asseia una noia bella,
o interessant, i començaven a parlar i en aquella ocasió, efectivament, fes
diana? Un somriure còmplice, una proposta inusual, una cita novel·lesca i el
salt de trampolí mortal...
Vaig acabar rient dels meus pensaments,
sense importar-me la imatge que oferia a l'ambient. Sola i rient. Quina noia
tiraria els trastos en ple carrer? A més en la comarca on visc. Quina ironia la
meva! Temps endarrera m'havia sentit com una extraterrestre fora d'òrbita.
El silenci de les lesbianes, en aquell
món tan tancat i rural, era exasperant. Potser en part, jo no les detectava De
totes maneres, tampoc era la primera de no exposar-me al aparador i proclamar
la meva identitat sexual. Sigui per por o perquè no m'agrada anunciar que
m'agraden les noies. Als heterosexuals no els hi convé fer-ho, no? Potser, era
una excusa barata, però de tan en tan hi pensava.
M'amagaria si sorgís la meva princesa? Si
l'estimes amb el cor a la mà me semblaria mesquí tenir-la tancada en una caseta
de ninetes. Voldria compartir amb ella la plenitud de la vida, els instants
sense cap tipus de condicionant. Les pors al principi existirien, perquè
tenir-ne era ser humà. Vaig tancar els ulls, reflexionant novament amb el que
seria capaç de fer si tingues...
Les meves reflexions són hipotètiques,
dolces il·lusions d'allò que potser mai arribaria a ser: una persona valenta.
Vivia tancada dintre una closca d'ou, enganyant-me. No havia tingut el valor
d'afrontar el meu lesbianisme, quan toca, davant d'algunes amistats. El dolor
anticipat del rebuig va fer que seguis amagada a la foscor, tètrica, del famós
armari.
Algunes gotes de raó me calmaren aquelles
ferides mal curades. Per aquell temps no n'estava prou segura de la meva identitat
sexual. Simplement, no estava preparada per fer aquell gran salt i ser jo
mateixa. Ho estic ara? Tot i que, ho tinc clar, me he acostumat a ocultar
aspectes de mi i dels meus sentiments. No ho silenciava, ja que també tinc les
meves autentiques amistats.
Sospiro llargament, notant la humitat de
la boira en el meu rostre. Realment, estic boja! Qui, amb el seny sa, faria el
vago en aquell temps? No me moc, me passo les mans per la cara, com si volgués
espantar el fred. Apart, m’està venint son. Si no fos per una veu femenina, no associada
a cap rostre conegut, m’hagués dormit allí mateix. Me va sobresaltar i, en certa
forma, m'inquieta.
- Hola Lídia, no tens fred?- me va
preguntar aquella persona anònima.
Els meus ulls s'obriren, com dos taronges.
Qui deuria ser? Era evident que no era cap desconeguda. Me la vaig quedar
mirant, com un estaquirot o un espanta pardals. Era una noia, més o menys de la
meva edat, elegant, morena, molt alta, cabells castanys i llargs, ulls
marrons...
- No hem coneixes?- insistia, interpretant
el meu astorament. Jo intentava ubicar-la en alguna parcel·la de la meva
existència. Una ex clienta? Una familiar d'un pacient? Una amiga d'alguna
amistat?
Era una dona bella, però sense semblar inaccessible.
Tot i la seva roba elegant, amb gust, reflectia calidesa i senzillesa. La seva
mirada brillava d'emoció, de simpatia autentica, i posseïa una fina pinzellada
de dolçor. Continuava sense recordant-me d'ella. Com m'havia pogut oblidar una
dona com ella?
- Sí dona, no et recordes de mi?- va insistir,
donant-me l'oportunitat d'encertar aquell enigma. M'estava fent gran? Els
trenta anys ja me pesaven massa.- De l'institut. Soc l'Elisa Gatell.- vaig
obrir la boca, perquè els records s'activaren finalment amb una energia impressionant.
(...)
Per això, me va semblar inèdit l'efusiva
salutació de l'Elisa, que s'atures i, a més a més, acabes assentant-se al meu
costat, com si fóssim velles amigues. No me va molestar la seva intromissió,
tan sols me va desconcertar. Vaig perdre el control de la situació, era com si
flotes.
Els seus ulls marrons continuaven fixes
als meus, sense perdre aquella brillantor. Això me va fer recordar un instant,
molt fugaç, de quan cursaven tercer de BUP. Era avanç de les vacances de Nadal
i, per primer cop els de la classe, vam celebrar l'amic invisible. Vam donar
els regals a l'última classe del mati.
A mi, me toca un gos de “pelutxe”, petit
i de pel molt suau. Aquell dia estava quelcom susceptible. Per això, potser
m'ho vaig agafar com una indirecta, ja que duia una etiqueta on hi posava: I
LOVE YOU. Jo i les meves lectures errònies, guarnides amb el meu incipient pessimisme.
Aquella mascota inerta, tenia el seu encant. Al final, va acabar sent el meu
millor amic. Molts cops li explicava les meves penes, esdevenint el meu sac de
boxejar...
El timbre sona, jo tenia el gos entre els
dits, a l’hora li anava estirant les orelles amb desànim. Aparentment, no tenia
presa per fugir d'aquelles parets asfixiants. Mirava al buit, sense mirar res
en concret, pensant qui havia sigut el meu amic invisible. Probablement, algú
que remarcava la meva solitud. Quelcom que molts defugien o, simplement,
temien. A més, per ser socialment acceptat, havies de pertànyer a un ramat d'ovelles
homogènies i sense cap tipus de contradiccions.
Quan vaig aixecar els ulls, me vaig
creuar amb els ulls de l'Elisa. Estava, més o menys, en la meva altura. Ja duia
la jaqueta marro posada, i de l'espatlla dreta li penjava la maleta de marca.
Me va captar l'atenció la seva mirada, perquè me mirava a mi...o això me va
semblar en aquell breu espai de temps. Els seus ulls, marrons clars, clavats
als meus. Va ser una cosa d'uns segons, però me va semblar que estava
interessada per mi, i va continuar caminant com si res.
(...)
Les seves paraules contundents i
revestides de dolor, m’impressionaren. Vaig atrevir-me a mirar-li els ulls. Fou
un instant màgic i especial. Me va permetre entrar al seu interior i mostrar-se
vulnerable. Una part de mi, la va comprendre. L'arrel de la seva tristesa era
una pèrdua. Vaig estar apunt d'obrir la clau d'aquell dipòsit de contenció. No
ho vaig fer. No era la persona indicada ni el lloc adequat.
- M'encantaria dir-te que tot anirà bé, i
t'ho diria de tot cor. Tot i així, la primera que ho has de creure ets tu.- li
vaig dir, intentant animar-la.- És cert, els canvis solen ser indigestos al
principi, però sense moviment no hi ha vida. Tot esta, en constant canvi i ens
hem d'adaptar constantment. Així, dia a dia anem creixent una mica més.
- No sé... - mostrant-se molt escèptica-
L'únic que he après, de tot plegat, és que no pots donar res per segur. Quina
garantia tens, que demà sortiràs de casa i no et passarà res? La mort pot estar
a la pròxima cantonada, esperant-te. Ja se que estic sent molt dramàtica- admeté.-
És això que he après al 2006, no hi ha res segur.
- Ja t'entenc.- vaig exclamar, solidaritzar-me
amb ella.- No hi ha res, absolutament, fiable. No hi ha garanties, no posseïm
la veritat última. Viure pot ser tota una aventura. A vegades, dolça i
meravellosa. D'altres, un autèntic mal son, sense haver-hi el despertar. Les
dos cares d'una moneda. Tothom, en major o menor grau, les ha conegut.
(...)
(2)
"La
vida podia ser una caixa de Pandora?" No ho sé. Mai saps quina porta
obrir, o si la capça que obres és la correcta. A vegades, simplement es
repeteix la mateixa melodia, tens la sensació d'haver-ho viscut avanç. Saps que
fer, amb els ulls closos, per pal·liar els danys col·laterals. El famós “dejavú”.
Poques coses canvien, tot i que tu evoluciones i te rendeixes al que hi ha.
La il·lusió, que no s'ha fos del tot,
recull les seves cendres i encén una altra vela, la de l'esperança. Te sorprens
a tu mateixa. És com anar-te a dormir sent Mr Jeinke i aixecar-te Mr Hayde.
Sorprenentment, has posat el teu comptador intern a zero. Creus ser més sabia,
perquè la informació és un poder valuós. L'oblit, tan volgut, ja comença a exercir
la seva autoritat.
Al menys, ho creia quan conduïa cap a
l'hospital on treballava. M'havien anat bé els dies de festa, per trencar una
il·lusió o esperança. No es podia dir decepció ni desen-gany. Simplement, la
manca d'una altra oportunitat. Per variar, m'havia tornat a atreure una
companya de feina heterosexual.
Era una jove metgessa resident, la
Miranda. M'intriga des del primer instant que la vaig veure. Una fal·làcia òptica
o imaginativa? En conjunt inquietant, desconcertant. Podria ser un enigma, però
tenia evidencies de què eren els meus ulls qui m'enganya-ven. Cruel descoberta.
Malgrat tot això, no havia domat la impaciència per veure-la.
La meva raó sabia que era un riu sense
afluents que el mantinguessin amb vida. Tard o d'hora, s'apagaria. El màxim que
tindria era una amistat merament laboral. Tot i així, el meu cor continuava
bategant d'ansietat per veure-la. Me semblava haver transcor-regut molt de
temps des l'últim cop que parlaren. Hauria canviat alguna cosa?
(...)
En el fons, me semblaven fal·làcies.
Dubtava que existís l'amor tan difós. Mirava algu-nes parelles i me venien
nàusees. No reflectien gens d'amor. En algunes hi veia avor-riment, una rutina,
una cortina de fum. Tot acabava sent relatiu. També veies parelles anormals.
Per què jo no tindria la mateixa sort? Era qüestió d'actitud?
Ja, podria tirar mil floretes a la Miranda, perseguir-la per
l'hospital, trobar un moment especial per declarar-me. No, això anava en contra
de la meva forma de ser. Primer, valorar i després reaccionar. No volia ofendre
a ningú amb tàctiques purament mascu-lines. Excuses!!
Necessitava, a crits, un canvi immediat
en la meva existència. Tornar-me a analitzar a fons? Canvi de prioritats?
Incrementar la meva autoestima? Què havia de modificar en la meva vida? Canviar
de ciutat? Eren cadenes de dubtes, preguntes il·limitades. M'havia de relaxar,
perquè la meva ansietat era com els paràsits, que amenaçaven per afectar a
altres àmbits.
(...)
(3)
Annita,
simplement veu allunyar-se el tren, amb els braços creuats, inerta. No fa
absolutament res. No creu que sigui viable gastar les energies en quelcom que
únicament existeix en la seva ment. S'ajeu a la seva hamaca, amb un got amb vodka
i llima. Descobrint, en aquells petits instants, moments fugaços de felicitat.
El temps passa i ja es divendres. Estic
contenta perquè a les set de la tarda he quedat amb l'Aura. El meu humor és
transforma, les contingències setmanals me semblen insignificants. Percebo el
món d'un altre color, inclòs no me lamento cada cop que veig a la Miranda. Ens saludem,
i no me distrec parlant amb ella. Creant la distancia emocional, suficient, per
desintoxicar-me d'aquella addició.
L'Aura esta clavada en la meva ment, és
com l'aire que respiro i fa moure el veler. La meva ment, no parava de
recopilar bells moments compartits. Les nostres passejades sense fi, acompanyant-la
a les parades de fires. Les nostres converses interminables. I sobre tot
aquella gran nevada...
La gran nevada que va incomunicar a varies
poblacions, va agafar a Catalunya, com resta Espanya, per sorpresa. L'Aura i
jo, ens vam quedar atrapades en un poble de muntanya. Tingueren sort de trobar
espai a un petit hostal. Ens posaren, això si, al traster. Feia molt de fred, i
només disposaven d'un petit calefactor.
L'habitació tenia dos llits, un de petit
i l’ altre més gros, de matrimoni. Estava moblat per mobles vells, tètrics. Jo
no me feia, precisament, feliç passar un cap de setmana imposat amb l'Aura.
Podria reprimir els meus sentiments?
Ella estava alegre, molt juganera. Passaren
moments inoblidables, tirant-nos boles de neu a mitja nit, quant tornaven de
sopar. Era una localitat amb contrastos, entre la part antiga i la nova, i amb
l'encant del riu, que li atorgava poesia i romanticisme. La remor de l'aigua,
el soroll de les aus que ens despertaven gaire bé cada dia. Eren sensacions
indescriptibles, irrebatibles. Sempre me quedaran ganes de tornar-hi. No
obstant, se que mai seria el mateix.
(...)
Trucar a
l'Elisa o no? Una qüestió fàcil, però la pregunta principal era si volia
assistir al sopar. La meva decisió era inamovible? La meva raó estava dissociada
entre la realitat i els desitjós. L'únic motiu, de pes, que tenia era la il·lusió
de tornar-la a veure. Era aquella una garantia d'èxit?
La resposta era cruel. La veritat, no tenia ànims per una
altra decepció. Ja s'havia aca-bat de perseguir determinats somnis, d’emparrar-me
per les parres. Vaig deixar el diari, on hi havia anotat el seu número, a un
prestatge. No hi hagués tornat a pensar si no fos per m'ha mare. Al diumenge,
al anar-hi a dinar, me va preguntar si li havia retornat la trucada.
- Quina trucada?- vaig preguntar quelcom desorientada.
- Si has trucat a l'Elisa Gatell- especifica, pronunciant
les síl·labes de cada paraula, com si jo fos sorda. Ho feia perquè odiava
repetir-se.
- No!- ja intuint la següent pregunta, vaig afegir:- No
m'interessa anar al sopar.
- Me semblava bé. Tot i així, quedaries millor si l'ha
truquessis. Desprès, de les mo-lesties que s'ha pres.- opina al final.
Jo vaig arronsar les espatlles, mostrant indiferència. Les
formalitats no eren el meu fort. No obstant, més que res, no volia alimentar
cap espècie d'esperança. Per això me negava a sentir la seva veu dolça, la seva
amabilitat i estrany interès perquè hi anés. M'ha mare no va insistir. Tot i
així, un altre dubte comença a germinar-se al meu interior.
Un altre vespre amb la temptació de trucar-la. Vaig agafar
el diari. Per uns instants, vaig estar apunt de fer-ho. Al final, indignada amb
la meva poca voluntat, vaig acabar esquinçant la pàgina amb mil trossos. Els
quals els vaig tirar a la paperera. No hi havia cap possibilitat de retorn.
Aquell dia, vaig anar a dormir amb el ple convenciment d'haver
pres la decisió cor-recta. Tot el que hi podria haver entre ella i jo, la perspectiva
de què ella pogués sentir quelcom per mi, només era fruit de la meva
imaginació. O fruit dels meus anhels mès profunds.
Comentarios
Publicar un comentario