ALMANAC DE LES IL·LUSIONS- CAPITUL 1

Devuelve la libertad a tus miradas. Otras mujeres hay, fijate en ellas"

SHAKESPEARE

(1)

            Era un dia qualsevol, asseguda en un banc d'un passeig mediocre i molt transi-tat. Esperant. Sempre esperant. Els records d'unes paraules, esquerdaven les poques il·lusions que voleiaven alegrament per la meva ment. Qui me les havia dit: la Sole, l'Alba..., alguna amistat erràtica, o bé, una extensa llista de decepcions? Aquelles paraules, d’aquell algú que ja no recordava, eren una bona dosis de realitat. Ja tan se val, però la seva essència era tan simple que feia mal:

"Depèn del que esperis, no s'ha d'esperar res".

La pregunta estrella era, per no caure en aquest parany, com fer-ho? Com evitar no esperar res? Desfent-te de totes les il·lusions, restar amb el que duus posat? Córrer darrera del que més has desitjat?

La meva ment era un tren que es desplaçava amunt i avall, a l'hora altres preguntes creixien amb intensitat. La ment no deixava de ser una entitat amb vida pròpia, que s’entretenia dibuixant altres tipus d'existències: "I si hagués tingut més sort? "

Era un univers amb infinites possibilitats. Tot i així, el més cruel era que per a mi no-més me'n havia tocat viure una alternativa. El que era era, mai seria d'una altra manera. Aquella noia que va trucar a la porta del meu pis, l'atracció a primera vista i una carícia fugaç a la discoteca... Tot reductible al no res.

O aquella companya de classe tan simpàtica, la professora recent casada... i, entre tot aquest garbuix, el meu gran amor platònic. Hi va haver un avanç i després d'ella. Altres estrelles han caigut, altres planetes m'han invitat a visitar fugaçment. Especial-ment, aquella metgessa, jove i encantadora de l'hospital on treballo. Globus que s'in-flen d'aire i fàcilment es destrueixen. Coets fugaços.

Punt i apart, com un llibre de la Susan Guzner. Ens immobilitzem aquí i ara. Què hi veig? Un almanac d'il·lusions. Cada contingut estava perfumat d'expectatives, d'imagi-nació i faltat de vida pròpia. Tot s'acaba i queda escrit en la meva ànima.

He desitjat, he admirat, me sentit còmoda, he rigut..., però res més. L'amor, tan victorejat, per a mi és el sant Grial inexistent. La meva historia no deixarà de ser una llarga llista d'amors platònics.

Era un dia qualsevol, asseguda en un banc d'un passeig mediocre i molt transitat, esperant. Aquests és el meu punt de partida, no vull mirar més endarrera. No vull primaveres enamorades, tardes o matins pensant si la veure o me trucarà.

M'omplo els pulmons d'un aire gèlid que me fa sentir viva. Es un espai que connecto amb mi mateixa. Sento que no hi manca res en la meva vida. Obro la bossa i trec un llibre petit. L'obro i el tanco. El giro i llegeixo la sinopsis. Per què havia escollit precisament aquell? No volia llegir res que parles d'amor. El torno a col·locar a dintre, verge.

Creuo els braços, intentant contemplar la gent que passeja tranquil·lament, o atriboladament. Alguns els conec de vista, i m'estalvio de complir certs compromisos. Tot i que era un típic dia boirós, la gent no s'havia tancat a casa. Potser era l'ambient nadalenc, i l'arribada dels reis mags estava a la cantonada.

La meva ment, no pot evitat sucumbir, de nou, a la mar de la imaginació. I si al meu costat s'hi asseia una noia bella, o interessant, i començaven a parlar i en aquella ocasió, efectivament, fes diana? Un somriure còmplice, una proposta inusual, una cita novel·lesca i el salt de trampolí mortal...

Vaig acabar rient dels meus pensaments, sense importar-me la imatge que oferia a l'ambient. Sola i rient. Quina noia tiraria els trastos en ple carrer? A més en la comarca on visc. Quina ironia la meva! Temps endarrera m'havia sentit com una extraterrestre fora d'òrbita.

El silenci de les lesbianes, en aquell món tan tancat i rural, era exasperant. Potser en part, jo no les detectava De totes maneres, tampoc era la primera de no exposar-me al aparador i proclamar la meva identitat sexual. Sigui per por o perquè no m'agrada anunciar que m'agraden les noies. Als heterosexuals no els hi convé fer-ho, no? Potser, era una excusa barata, però de tan en tan hi pensava.

M'amagaria si sorgís la meva princesa? Si l'estimes amb el cor a la mà me semblaria mesquí tenir-la tancada en una caseta de ninetes. Voldria compartir amb ella la plenitud de la vida, els instants sense cap tipus de condicionant. Les pors al principi existirien, perquè tenir-ne era ser humà. Vaig tancar els ulls, reflexionant novament amb el que seria capaç de fer si tingues...

Les meves reflexions són hipotètiques, dolces il·lusions d'allò que potser mai arribaria a ser: una persona valenta. Vivia tancada dintre una closca d'ou, enganyant-me. No havia tingut el valor d'afrontar el meu lesbianisme, quan toca, davant d'algunes amistats. El dolor anticipat del rebuig va fer que seguis amagada a la foscor, tètrica, del famós armari.

Algunes gotes de raó me calmaren aquelles ferides mal curades. Per aquell temps no n'estava prou segura de la meva identitat sexual. Simplement, no estava preparada per fer aquell gran salt i ser jo mateixa. Ho estic ara? Tot i que, ho tinc clar, me he acostumat a ocultar aspectes de mi i dels meus sentiments. No ho silenciava, ja que també tinc les meves autentiques amistats.

Sospiro llargament, notant la humitat de la boira en el meu rostre. Realment, estic boja! Qui, amb el seny sa, faria el vago en aquell temps? No me moc, me passo les mans per la cara, com si volgués espantar el fred. Apart, m’està venint son. Si no fos per una veu femenina, no associada a cap rostre conegut, m’hagués dormit allí mateix. Me va sobresaltar i, en certa forma, m'inquieta.

- Hola Lídia, no tens fred?- me va preguntar aquella persona anònima.

Els meus ulls s'obriren, com dos taronges. Qui deuria ser? Era evident que no era cap desconeguda. Me la vaig quedar mirant, com un estaquirot o un espanta pardals. Era una noia, més o menys de la meva edat, elegant, morena, molt alta, cabells castanys i llargs, ulls marrons...

- No hem coneixes?- insistia, interpretant el meu astorament. Jo intentava ubicar-la en alguna parcel·la de la meva existència. Una ex clienta? Una familiar d'un pacient? Una amiga d'alguna amistat?

Era una dona bella, però sense semblar inaccessible. Tot i la seva roba elegant, amb gust, reflectia calidesa i senzillesa. La seva mirada brillava d'emoció, de simpatia autentica, i posseïa una fina pinzellada de dolçor. Continuava sense recordant-me d'ella. Com m'havia pogut oblidar una dona com ella?

- Sí dona, no et recordes de mi?- va insistir, donant-me l'oportunitat d'encertar aquell enigma. M'estava fent gran? Els trenta anys ja me pesaven massa.- De l'institut. Soc l'Elisa Gatell.- vaig obrir la boca, perquè els records s'activaren finalment amb una energia impressionant.

No tenia molts records d'ella, perquè l'únic que havien compartit era haver nascut a la mateixa comarca i coincidit a 8é d'EGB, a 1er i 3r de BUP a la mateixa classe. Tret d'això, mai vam ser amigues. Ella formava part del grup dels populars i jo del contrari. El seu entorn era molt pijo, amb molt de glamur... Tot i que, ella no ho era en excés.

Per què no l'havia reconegut? Potser, perquè aquells temps d'adolescència els tenia lapidats en la meva memòria. En si mateixa, ja era una època difícil. Però més ho era si, en certa manera, eres la riota de torn.

El infants ja solen ser cruels i ho continuaven sent d'adolescents. Si ho narres anys més tard, ho despintes i els hi treus responsabilitats. Tots acaben fent les seves vides. Te reconforta pensar, que tampoc són tan perfectes com la teva. Per a mi són com uns sers estranys, que mai he tingut res en comú. Algun cop, algú que me sorprenia saludant-me, però res més.

Per això, me va semblar inèdit l'efusiva salutació de l'Elisa, que s'atures i, a més a més, acabes assentant-se al meu costat, com si fóssim velles amigues. No me va molestar la seva intromissió, tan sols me va desconcertar. Vaig perdre el control de la situació, era com si flotes.

Els seus ulls marrons continuaven fixes als meus, sense perdre aquella brillantor. Això me va fer recordar un instant, molt fugaç, de quan cursaven tercer de BUP. Era avanç de les vacances de Nadal i, per primer cop els de la classe, vam celebrar l'amic invisible. Vam donar els regals a l'última classe del mati.

A mi, me toca un gos de “pelutxe”, petit i de pel molt suau. Aquell dia estava quelcom susceptible. Per això, potser m'ho vaig agafar com una indirecta, ja que duia una etiqueta on hi posava: I LOVE YOU. Jo i les meves lectures errònies, guarnides amb el meu incipient pessimisme. Aquella mascota inerta, tenia el seu encant. Al final, va acabar sent el meu millor amic. Molts cops li explicava les meves penes, esdevenint el meu sac de boxejar...

El timbre sona, jo tenia el gos entre els dits, a l’hora li anava estirant les orelles amb desànim. Aparentment, no tenia presa per fugir d'aquelles parets asfixiants. Mirava al buit, sense mirar res en concret, pensant qui havia sigut el meu amic invisible. Probablement, algú que remarcava la meva solitud. Quelcom que molts defugien o, simplement, temien. A més, per ser socialment acceptat, havies de pertànyer a un ramat d'ovelles homogènies i sense cap tipus de contradiccions.

Quan vaig aixecar els ulls, me vaig creuar amb els ulls de l'Elisa. Estava, més o menys, en la meva altura. Ja duia la jaqueta marro posada, i de l'espatlla dreta li penjava la maleta de marca. Me va captar l'atenció la seva mirada, perquè me mirava a mi...o això me va semblar en aquell breu espai de temps. Els seus ulls, marrons clars, clavats als meus. Va ser una cosa d'uns segons, però me va semblar que estava interessada per mi, i va continuar caminant com si res.

El meu cor va despertar-se de la letargia, plena d'expectatives. Els dies que seguiren, cercava veure-la per tornar a sentir la seva mirada sobre meu. Al principi, va ser un suplici però s'acaba extingint pel seu poc significat. Vaig voler ser una il·lusa, confonent una simple mirada amb alguna cosa de major reso. Segurament, me va mirar perquè ella havia estat la meva amiga invisible.

Vaig expulsar aquell batibull de records obsolets al contenidor virtual. Ella m'estava parlant, volen intimar amb mi. No era just que no li prestes l'atenció suficient. Si quelcom havia après, duran aquell temps, era a aprofitar els moments. Ignorava on me conduiria aquella troballa, però la seva simpatia me feia sentir còmoda.

- Quant de temps!- exclamava, misteriosament nostàlgica. Estava una mica nerviosa. Ho mostrava movent constantment les mans, que estaven resguardades, del fred i humitat, per uns guants de llana de color negre.- Continues vivint en aquestes terres, o has vingut per les festes?

- Puc dir que sí.- vaig respondre rient espontàniament. Allò deixava de ser una ironia de les meves. Hagués pogut establir-me a qualsevol lloc, però per sobre de tot m'encantava la tranquil·litat d'aquella vila amb esperit de poble.- Vaig estudiar a Tarragona, i he fet alguns cursets a Barcelona. No he vist gaire de món, algun viatge a l'estranger. Inclòs, vaig viure una temporada a Lleida per motius laborals. Però vaig tornar. Potser estic aquí per comoditat.- me vaig estendre més del què hagués volgut. - I tu?- vaig atrevir-me a preguntar-li.

- Jo?- va riure, il·luminant-se-li el rostre. Per uns instants, vaig creure que no li venia de gust parlar d'ella mateixa. En part, era natural. No deixaven de ser dos estranyes parlant, més aviat desconegudes.- Si ho sabessis!- va ironitzar, confirmant-me les meves suposicions.

Vaig retornar-li el somriure i no vaig insistir. Però vaig pensar amb els motius del seu silenci: no en volia parlar perquè li fa mal, potser no volia impressionar-me o li feia vergonya. Me vaig sentir una mica tallada. No era enginyosa creant frases per dismi-nuir la tensió. Vaig témer que s'aixeques i se'n anés. Hagués estat, de totes formes, lo més normal.

- No m'has dit que has estudiat?- pregunta, al·ludint la seva vida.

- Psicologia.- vaig respondre sense cap reserva i recança. Ella va mostrar interès per la meva professió, invitant-me a parlar-ne. Era una de les meves passions. Jo no me vaig atrevir a tornar-la a atacar amb preguntes, per què intuïa que volia fugir de quelcom, que en certa manera la torturava.

- Interessant, una autentica psicòloga vocacional- la seva carícia me va fer enverme-llir.- Segueixes sent molt tímida, com sempre eh!- donant-me una palmadeta suau a les cames. Va ser un gest molt ràpid, que me va provocar una descarrega elèctrica. Vaig passar per alt el seu comentari, no entenia la seva franquesa.

Va deixar-me de mirar, potser perceben la meva torbació. S’entretenia mirant el vell edifici que tenien al davant. Un edifici històric. Una antiga residència d’un important marques de la ciutat, i l'ajuntament l'havia restaurat i convertit en museu.

La boira, continuava essent espessa i la nit ja regnava. Era l'escenari ideal per viatjar temps endarrera, a l’època medieval. Sempre me l'imaginava com uns anys foscos, sense llum. La vila era d'aquella forma? I la gent? Creia, que per sobre de les noves tecnologies i nous dissenys, la gent poc havia canviat. Hagués pogut continuar fent comparacions, però l'Elisa va trencar el silenci, obrint-se finalment.

- Jo, mai vaig tenir les idees clares. - va admetre, no amagant un cert dolor per aquell fet.- Ja saps que no vaig fer COU.- vaig assentir, ho acabava també de recordar.- Amb la Neus ens vam matricular en una agencia d’hostesses d’avió. Vaig treballar una tem-porada d'això, però me'n vaig cansar. Al final, me vaig decidir estudiar una carrera. Vaig escollir Disseny d'interiors. Vaig accedir a la Universitat de Barcelona. A l'últim curs, me'n vaig anar d'Erasmus a Amsterdam i m'hi vaig quedar a viure. Ja saps una cosa porta a l'altra. M'agrada la ciutat. Després, a d'acabar la carrera hi vaig tornar. De fet, he estat allí fins ara.

- Així, que vius a Holanda?- vaig preguntar com una estúpida, envejant la seva vida. Era refrescant, trobar-te a gent com ella, casi de món. - És un país que m'agradaria visitar tard o d'hora.

- Vivia.- remarca d'immediat, i s'afanya a aclarir:- El 2006 ha estat el darrer any que hi he viscut. Fa poc que he tornat per quedar-me aquí. Fins quan, no ho sé! Estar-se a casa dels pares és còmode, com tu dius. És l'únic que tinc aquí, la família.- mostrant, un altre cop, una fragilitat que hem va colpir profundament .- A vegades en fuges, però es d'agrair que hi siguin incondicionalment.

La vaig mirar corresponent al seu somriure, quelcom corromput per una tristesa con-tinguda. Vaig intuir que la malenconia que impregnava el seu relat del seu ahir i la seva fragilitat insidiosa, eren deguts a quelcom d'important transcendència en la seva existència. Vaig estar, a una mil·lèsima de segons, apunt d'estirar aquella corda. Me vaig contenir. Els meus ulls es desviaren, breument, cap a les seves mans, les quals estàvem fortament tancades, amb tensió.

Si m’atrevís a agafar-li la mà? Segur que necessitava una carícia positiva, una abraçada afectuosa. Però qui soc jo per donar-li aquell consol? No volia irrompre en el seu espai íntim, i també tenia por del què pogués pensar.

- Holanda és un país preciós, és digne de visitar.- en va fer una promoció gratuïta, fent un esforç per aparentar normalitat.

- M'ho imagino, si a tu te va seduir és un bon senyal- vaig inquirir, intentant ser agradable i treure-li la tristor dels ulls. Tot i que, el meu humor no era molt bo. Quan me vaig sentir, me vaig odiar. Però ella no li va ofendre, va dedicar-me un somriure sincer, inclòs se li arrugaren les comissures dels ulls. A més, l'anima a descriurem el país i la ciutat d’Amsterdam.

La seva veu harmònica, la passió que posava amb la narració era relaxant i me permeti viatjar sense mourem d'un simple banc. Era un diàleg sense cap referència a les seves relacions socials ni vida passada. Tan sols, era l'espectadora d'un documental sobre aquell país. L'Elisa era una magnifica narradora i una entusiasta innata.

- En principi vull residir aquí, però tot dependrà de les ofertes de feina.- va dir a mode de conclusió. Va aturar-se, s'arregla la bufanda fent una al·lusió al mal temps d'aque-lles terres.- Ai, no se si mi tornaré a acostumar!- la seva frase, la forma en que la digué, me va fer riure. Era el mateix que havia pensat jo al tornar de Barcelona.

- Ja veuràs que sí.- intentant animar-la.- La boira té el seu propi encant.- volia enume-rar algunes coses al seu favor, però me vaig mossegar la llengua. Què tenia de positiu pel estat d'ànim la boira? T'invitava a estar tancada a casa i era millor estar-hi amb bona companyia.

- Això espero...- va sospirar llargament, com si realment ho desitges. Tot i així, hi havia una pinzellada d’escepticisme en el seu to de veu. Resignació descrivia millor el seu estat d'ànim. La percebia com algú que havia naufragat en algun projecte vital, i la mala maror l'obligava a començar de nou. Les terres eren les de la infància, la seva única illa segura.- Ja no tinc edat per perdre el temps en erràtiques aventures. La veritat, és molt dur començar de nou. Ara mateix, no se si tinc les energies, suficients, per fer-ho.

Les seves paraules contundents i revestides de dolor, m’impressionaren. Vaig atrevir-me a mirar-li els ulls. Fou un instant màgic i especial. Me va permetre entrar al seu interior i mostrar-se vulnerable. Una part de mi, la va comprendre. L'arrel de la seva tristesa era una pèrdua. Vaig estar apunt d'obrir la clau d'aquell dipòsit de contenció. No ho vaig fer. No era la persona indicada ni el lloc adequat.

- M'encantaria dir-te que tot anirà bé, i t'ho diria de tot cor. Tot i així, la primera que ho has de creure ets tu.- li vaig dir, intentant animar-la.- És cert, els canvis solen ser indigestos al principi, però sense moviment no hi ha vida. Tot esta, en constant canvi i ens hem d'adaptar constantment. Així, dia a dia anem creixent una mica més.

- No sé... - mostrant-se molt escèptica- L'únic que he après, de tot plegat, és que no pots donar res per segur. Quina garantia tens, que demà sortiràs de casa i no et passarà res? La mort pot estar a la pròxima cantonada, esperant-te. Ja se que estic sent molt dramàtica- admeté.- És això que he après al 2006, no hi ha res segur.

- Ja t'entenc.- vaig exclamar, solidaritzar-me amb ella.- No hi ha res, absolutament, fiable. No hi ha garanties, no posseïm la veritat última. Viure pot ser tota una aven-tura. A vegades, dolça i meravellosa. D'altres, un autèntic mal son, sense haver-hi el despertar. Les dos cares d'una moneda. Tothom, en major o menor grau, les ha conegut.

Les meves paraules, la meva filosofia de la vida, se vessaven amb una facilitat extraor-dinària. Era quelcom inusual amb mi, especialment si la meva interlocutora m'agra-dava. Era allò la connexió tan famosa entre dos persones? Era com si mai haguéssim estat dos desconegudes. A més, si no fos que el seu mòbil hagués sonat, segurament encara romandríem parlant en aquell passeig, en ple hivern.

"Maleïts, mòbils"- vaig pensar. Eren l’epidèmia del segle vint. Inclòs, casi se podria dir, havia substituït al millor amic de l'home, el gos. Ja circulava que havia creat una nova patologia. El vaig tornar a odiar, perquè significava un dur aterratge al planera terra. No estigué molt de temps parlant. El va tancar amb desgana i va complir el meu pronòstic.

- Ho sento, però me'n tinc d'anar.- se disculpa educadament.- De fet, la sorpresa de veure’t ha aconseguit fer-me oblidar de què havia quedat.- la seva confessió me va descol·locar. No vaig saber que inquirir.

Me vaig mostrar, en certa manera, una mica inexpressiva. Per què de fet, no sabia com interpretar la seva declaració. No volia, en el fons, il·lusionar-me amb l'existència d'un missatge subliminar. No obstant, era evident que, ni que fos incomprensible, me guardava una certa estima.

Es va aixecar amb peresa, com si no li fes il·lusió trobar-se amb la persona que l'havia trucat. Avanç d’acomiadar-se, definitivament, va buscar tímidament la meva mirada. En aquest instant, me va recordar a la seva mirada adolescent, després dels regals del amic invisible. A les hores, també li vaig llegir timidesa, fragilitat. Se podia palpar, inclòs, paraules somortes.

Va cantar un adéu sonor i va començar a caminar. Es va parar i girar amb ímpetu. El seu rostre, tornava a brillar d'alegria. Me va proposar, d’embranzida, que assistís a un sopar de trobada d’antics alumnes de l'institut.

- Vine, si us plau.- va insistir, captant el meu rostre desencaixat. Les dos sabíem que no era una idea que me fes, precisament, feliç o m'entusiasmes. Si tots fossin com l'Elisa, potser el pol nord es desglaçaria.- T'he prometo que t'ho passaràs bé.- es va aturar, quelcom dubitativa. En el fons, no era tan llançada com aparentava:- Me faries molt feliç.- una altre misteri dels seus.

- No et prometo res- sent-li sincera. Realment, no hi pensava anar. Uns dels meus propòsits pel 2007, era no somiar amb els ulls oberts. No me volia il·lusionar amb frases sense context. La realitat era la que era i punt.

L'Elisa s'havia sentit còmoda parlant amb mi, perquè era evident que havia sofert un canvi molt recent en la seva existència. Només necessitava companyia i aires nous, àgils. A més, n'estava segura, també hi havia influït la meva professió. No era la pri-mera vegada, que interessava per això. Me convertia amb una excel·lent confident, i deien que escoltar se'm anava molt bé. Ironies de la vida!

Se'n va anar. Va desaparèixer a través de la boira, com si fos un fantasma. Seria fàcil oblidar-me d'ella, perquè realment no tenia intenció d'anar a aquell sopar. No hi havia res que m’unís a ells. Únicament, coses per oblidar.

Les festes de Nadal acabaren, amb gran alleugeriment per la meva part. Vaig agrair reconquistar la rutina, tornar a treballar cinc dies setmanals a l'hospital. Poc de temps, me restava per pensar amb l'Elisa. De fet, per ser-me sincera, per primer cop en la meva vida, gairebé hem vaig oblidar d'aquella meravellosa dona. M'havia captivat en només mirar-la. Però havia tingut el seny d'obrir els ulls i no esperar res.