ALMANAC DE LES IL·LUSIONS CAP 2

"La vida podia ser una caixa de Pandora?" No ho sé. Mai saps quina porta obrir, o si la capça que obres és la correcta. A vegades, simplement es repeteix la mateixa melodia, tens la sensació d'haver-ho viscut avanç. Saps que fer, amb els ulls closos, per pal·liar els danys col·laterals. El famós “dejavú”. Poques coses canvien, tot i que tu evoluciones i te rendeixes al que hi ha.

La il·lusió, que no s'ha fos del tot, recull les seves cendres i encén una altra vela, la de l'esperança. Te sorprens a tu mateixa. És com anar-te a dormir sent Mr Jeinke i aixecar-te Mr Hayde. Sorprenentment, has posat el teu comptador intern a zero. Creus ser més sabia, perquè la informació és un poder valuós. L'oblit, tan volgut, ja comença a exercir la seva autoritat.

Al menys, ho creia quan conduïa cap a l'hospital on treballava. M'havien anat bé els dies de festa, per trencar una il·lusió o esperança. No es podia dir decepció ni desengany. Simplement, la manca d'una altra oportunitat. Per variar, m'havia tornat a atreure una companya de feina heterosexual.

Era una jove metgessa resident, la Miranda. M'intriga des del primer instant que la vaig veure. Una fal·làcia òptica o imaginativa? En conjunt inquietant, desconcertant. Podria ser un enigma, però tenia evidencies de què eren els meus ulls qui m'enganyaven. Cruel descoberta. Malgrat tot això, no havia domat la impaciència per veure-la.

La meva raó sabia que era un riu sense afluents que el mantinguessin amb vida. Tard o d'hora, s'apagaria. El màxim que tindria era una amistat merament laboral. Tot i així, el meu cor continuava bategant d'ansietat per veure-la. Me semblava haver transcorregut molt de temps des l'últim cop que parlaren. Hauria canviat alguna cosa?

"Quina pèrdua de temps !"- vaig dir en veu alta. Havia tingut dies de tota manera, i havia aconseguit oblidar-la. En part, gràcies a la interrupció sobtada de l'Elisa. Però allí estava, corrent per tenir-la al davant i detectar algun signe que m'indiques que sentia el mateix que jo. Entraria a la cafeteria de l'hospital, ella que ja hi seria, deixaria als seus companys i m'assetjaria. Maleïdes il·lusions!

Maleïdes il·lusions! No me vull enganyar més, ella té parella. No l'has vist més de dos vegades manifestant-li afecte? Com se tocaven l'últim dia a la cafeteria? Aquesta realitat m'esquinça els ànims. Era com una fulla molt fràgil.

Un quart més tard, malgrat tot, seguia la meva rutina diària, com un robot. Arribava mitja hora més aviat a la feina, perquè sabia que me la trobaria a la cafeteria. Tot i així, en aquesta ocasió, era per posar-me a prova. Soc ja immune al seu encant? Puc estar al seu costat sense immutar-me?

Vaig obrir la porta lentament, com si anés molt cansada. En el primer cop de vista, no la vaig veure. Vaig obrir més la porta i, finalment, la vaig localitzar. Estava amb els seus companys de residència, fent gresca. Fins i tot, hi havia la seva parella. El seu rostre era distes, alegre com de costum. Tots, estaven pendents del que deia, dels seus moviments...

Me vaig paralitzar, la seva cara de nina entremaliada, el seu somriure, els seus cabells arrissats d’un castany fort. El seu nas imperfecte, el seu preciós somriure, la seva pell morena... Era tal com la recordava. No obstant, incomprensiblement, me vaig sentir com una estúpida. Me semblava ridícul perdre el nord per aquella noia més petita que jo. Per què aconseguia que sofrís d'insomni?

Vaig anar desfent els meus passos, no deixant d'observar-la. Era com si, la meva part infantil, no volgués resignar-se a tornar al món dels adults. La meva estampida va ser mig frenada, quan vaig percebre que ella m'havia vist. Els nostres ulls coincidiren i me saluda amb un gest de cara. Tot i així, per molt que me va doldre fugir, la meva decisió era sense retorn. No volia saber que passaria si hagués entrat, perquè en el fons sabia que seria com sempre. Punt i part.

(...)

Vaig entrar al despatx, vaig posar-me la bata i encendre l'ordenador. Per estrany que sembles, no estava afectada. Me sentia lleugera i orgullosa de mi mateixa. Una petita victòria guanyada, per oblidar-me del que hagués pogut significar, la Miranda, en la meva existència. Bona pregunta: que podria arribar a ser? Molt o res. Havia projectat en ella tots els meus desitjós inhibits. No la coneixia de res, únicament havia vist com tractava als pacients, amb dolçor i sent molt humana.

Vaig assentar-me per revisar les incidències i informes pendents. No vaig tenir cap problema per concentrar-me. Però, la tranquil·litat s'acaba quan algú va trucar a la porta. Vaig donar permís per accedir. La visita no dubta en entrar. La flaire de cafè l'acompanyava. Me va fer recordar que no m'havia pres el meu, i vaig lamentar la meva criaturada.

- Bones Lídia- era la Miranda, amb l'uniforme verd de quiròfan. Aquell color li quedava bé. Me va sobtar la seva visita particular.- Me pres la llibertat de pujar-te el cafè amb llet. Crec que avui no te'l has pres.- deixant el vas de plàstic a l'escriptori.

El seu detall, imprevist, me va deixar amb la boca oberta. Van ser evidents dos fets: primer, havia captat que fugia i, en segon lloc, me coneixia una mica, ja que m'havia pujat el meu cafè preferit. M'estava també observant? Ho vaig descartar d’immediat de l'almanac de possibilitats. Si estava al despatx, tampoc era degut a l'amor a l'art.

- Gràcies pel teu detall. Quan entrava a la cafeteria, m'ha vingut al pensament que tenia un informe pendent per fer. Me'n vaig oblidar de fer-ho abans de vacances.- vaig mentir, intentant justificar els meus actes.

Mevaig enfadar amb jo mateixa, odiava justificar-me. Tot i així, el meu inconscient m'impulsava a fer-ho, perquè el que més vergonya me feia era que se'n adones de com me pertorbava veure-la. Vaig ser seca amb ella. Només feia us de la meva armadura.

- De res, en part te he trobat a faltar aquests dies.- va inquirir sense canviar el seu to de veu. La firma de la seva frase, va ser un somriure fàcil dels seus.- Ens hagués anat molt bé disposar del teu suport psicològic.

Jo vaig correspondre al seu somriure per correspondència, sent molt falsa. En altres circumstancies, hagués valorat més positivament el seu complit. Me tornava a confirmar la meva intuïció. A més, també era d'esperar que me proposes visitar algun pacient seu. Jo apostava, guanyaria?

- Tens raó que t'ha tocat treballar, pràcticament, tots els festius.- intentant ser amable, tot i que m’hagués agradat ser una borda total.- Guàrdies dures?

Ella arronsa les espatlles, i s’assegué a la cadira del davant de l'escriptori. En aquest instant, me va semblar que estava quelcom estressada. La vaig comprendre, era desgastant que te toquessin la major part de guàrdies.

- Bé, te tinc de deixar dintre tres quarts tinc una operació- digué, aixecant-se.- Te volia demanar si podries valorar la senyora Dora, de la 203. Se li acaba de diagnosticar càncer de mama.- me va facilitat alguns detalls i deixa una còpia del informe mèdic. Li vaig prometre que la visitaria aquell dia mateix.

Va marxar ràpid, com si fos una ràfega de vent. Les úniques mostres del seu pas eren l'informe i el cafè, que me'l vaig beure a sorbets. Havia vingut per motius laborals exclusivament. Era enginyosa per aconseguir els seus objectius.

S'havia quin era el meu cafè preferit perquè era observadora. No indicava res més. Només, ens unia una relació estrictament laboral. A més, la conversa que havien mantingut distava de ser tan profunda com la que vaig tenir amb l'Elisa. Vaig al·lucinar tota sola. Què estava fent, per què les estava comparant?

Ho ignoro, perquè en el fons no les coneixia profundament. Fastiguejada amb mi mateixa, cansada de pensar amb impossibles i deprimint-me, vaig agafar el telèfon i vaig marcar un número de memòria. Necessitava estímuls positius. Era una porta sense sortida, però era una de les coses que mai esborraria del mapa. No obstant, a vegades pensava: I si...

I si res. Havia acabat esdevenint una bella amistat, que me feia sentir bé. Amb ella no me sentia tímida, me sentia còmoda. Connectaven ella i jo? No ho sé. Però sempre que quedaven, bastant esporàdicament, parlaven interminablement. No m'enganyava amb ella. M'alegrava el dia veure-la, tot i que cada cop la veia més bella. Era com si la distancia la despersonalitzes, i quan quedaven, o la veia per causalitat, és concretes.

- Hola Aura, que tal?- me va retornar la salutació efusivament, denotant que li feia il·lusió saber de mi. Me va suggerir quedar a finals de setmana, que era quan lliurava.- D'acord.- dissimulant la meva tristesa per no haver pogut ser aquell dia mateix. La seva feina també era lligada.- Bé, a veure si deteniu a forces delinqüents.- i ella va riure.

(...)

La soledat, era la meva creu. La buscava i l'odiava. Era el preu de la solteria? No, perquè era solteria imposada. No ho estava per plaer. Potser per això no deixava de ser una vampir de l'amor. Envejava la felicitat dels altres, els qui presumien d'haver conegut l'amor en estat pur. On era aquest amor?

En el fons, me semblaven fal·làcies. Dubtava que existís l'amor tan difós. Mirava algunes parelles i me venien nàusees. No reflectien gens d'amor. En algunes hi veia avorriment, una rutina, una cortina de fum. Tot acabava sent relatiu. També veies parelles anormals. Per què jo no tindria la mateixa sort? Era qüestió d'actitud?

Ja, podria tirar mil floretes a la Miranda, perseguir-la per l'hospital, trobar un moment especial per declarar-me. No, això anava en contra de la meva forma de ser. Primer, valorar i després reaccionar. No volia ofendre a ningú amb tàctiques purament masculines. Excuses!!

Necessitava, a crits, un canvi immediat en la meva existència. Tornar-me a analitzar a fons? Canvi de prioritats? Incrementar la meva autoestima? Què havia de modificar en la meva vida? Canviar de ciutat? Eren cadenes de dubtes, preguntes il·limitades. M'havia de relaxar, perquè la meva ansietat era com els paràsits, que amenaçaven per afectar a altres àmbits.

El meu pantà intern s'estava desbocant de nou, per això vaig acudir al Jaume Rialp, amb ell vaig aprendre molt de psicologia. Sempre vaig apreciar la facilitat amb que t'entenia. Era pràctic, senzill i te feia sentir molt bé, te relaxava. No faltaven les seves bromes lleugeres, que destenyien la tensió inicial. Tot i que, a vegades, li tiraries un gerro d'aigua freda pel cap. Sobretot, quan me va dir:

- Me sembla que el teu dimoni és la crisis dels trenta.

- Si tot fos així- vaig replicar, no reprimint el meu enfado. Ja m’intuïa el que me preguntaria tot seguit, les seves reflexions. No obstant, necessitava la seva punyent perspectiva.

- Lídia, crec que com sempre te tanques portes- opina després d'escoltar la meva narració detallada dels últims mesos. Entre figures importants, s'havien destacat l'Elisa i la Miranda.- Continues no perdonant lo negatiu del teu passat. No passes fulla. Això fa que tinguis prejudicis contra tot aquell que hagi estat en aquell escenari. De què tens por, realment?- sempre tan incisiu i directe.

- És cert, no he oblidat. Però crec haver-los perdonat.- admeto, intentant ser-me sincera.- Respecte a l'Elisa, admeto que la poso dintre el mateix sac. No me va fer res directament. Tot i així, tots aquells que me feren mal eren amics seus.- la ràbia continguda va explotar finalment. Aquell era un motiu, pel qual me negava a creure que hi pugues existir quelcom d'especial entre ella i jo. El meu subconscient la tenia vedada.

- No la jutgis pel que eren els seus amics. No oblidis de què ella és un ser individual també.- me va remarcar.

- També hom s'acaba ajuntant amb el qui té més afinitats- lluint la meva filosofia barata, d'irracionalitat.

- L'adolescent vol estar al costat dels més populars.- tornant-li l'estocada, amb aquell combat d'esgrima enginyós.- Lídia, pensa-hi. Esta bé, que tinguis els peus al terra. No obstant, no trobes estrany que una simple companya d'institut mostri tant d’interès per tu? No te tanquis, tu mateixa, les portes.- anant concloent el seu discurs, amb el mateix consell que li oferí inicialment.- Si vols trobar parella has de posar de la teva part. Ja saps el que hi ha amb la Miranda. Però amb l'Elisa? Sigues cauta, però no te tanquis en banda per pors. Crec que negues el que has començat a sentir, perquè una part de tu creu que aquest cop sí, has fet diana...

Si havia fet diana o no, tornava sola a casa. L'Elisa no havia donat més senyals de vida. Bé, no li havia donat el meu número de mòbil. Ni jo me vaig atrevir a demanar-li el seu. No creia que ens tornessin a veure, sinó era de passada. Tornava a estar al punt de partida. Havia vessat la saliva inútilment amb el Jaume. Annita perd el tren, aquesta soc jo.