Nadia de Nada

" La vida podia ser una caixa de Pandora?" No ho sé. Mai saps quina porta obrir, o si la capça que obres és la correcta. A vegades, simplement es repeteix la mateixa melodia, tens la sensació d'haver-ho viscut avanç. Saps que fer, amb els ulls closos, per pal·liar els danys col·laterals. El famós “dejavú”. Poques coses canvien, tot i que tu evoluciones i te rendeixes al que hi ha. La il·lusió, que no s'ha fos del tot, recull les seves cendres i encén una altra vela, la de l'esperança. Te sorprens a tu mateixa. És com anar-te a dormir sent Mr Jeinke i aixecar-te Mr Hayde. Sorprenentment, has posat el teu comptador intern a zero. Creus ser més sabia, perquè la informació és un poder valuós. L'oblit, tan volgut, ja comença a exercir la seva autoritat. Al menys, ho creia quan conduïa cap a l'hospital on treballava. M'havien anat bé els dies de festa, per trencar una il·lusió o esperança. No es podia dir decepció ni desengany...

Devuelve la libertad a tus miradas. Otras mujeres hay, fijate en ellas" SHAKESPEARE (1)             Era un dia qualsevol, asseguda en un banc d'un passeig mediocre i molt transi-tat. Esperant. Sempre esperant. Els records d'unes paraules, esquerdaven les poques il·lusions que voleiaven alegrament per la meva ment. Qui me les havia dit: la Sole, l'Alba..., alguna amistat erràtica, o bé, una extensa llista de decepcions? Aquelles paraules, d’aquell algú que ja no recordava, eren una bona dosis de realitat. Ja tan se val, però la seva essència era tan simple que feia mal: "Depèn del que esperis, no s'ha d'esperar res". La pregunta estrella era, per no caure en aquest parany, com fer-ho? Com evitar no esperar res? Desfent-te de totes les il·lusions, restar amb el que duus posat? Córrer darrera del que més has desitjat? La meva ment era un tren que es desplaçava amunt i avall, a l'h...

Un pequeño bocado de mi fanfic... quería huir del hospital ya. Aunque, la trajedia lo ha cambiado todo. Pero ahi estamos, queriendo respirar. Gracias a aquell@s que siguen esperando mi historia. Mil disculpas y muchas gracias por vuestra paciencia.  A veces, por tu vida se cruzan trajedias que debes de lidiar y la vida te exije adaptarte a las nuevas circumstacias. Y seguramente, durante mi camino deberé convivir con otras tristesas, penas... y también habrá alegrias. Y cuando las haya a vivirlas. CAPITULO 21: Quiero estar donde estoy Barcelona, un mes después de la tragedia. Silencio, solo silencio. Sólo era interrumpido por el llanto de Marina. A Jasmin le parecía que lloraba mucho más que antes. Debía percibir el vacio que había dejado Marisa en sus vidas. ¿Cómo podía ser que siendo tan pequeña se percatara de ello? Su mujer fue una gran madre, dulce, tierna y paciente, ¿cómo no la debería de extrañar? Se pasaba horas contemplando su retrato en la pared, que s...