EN EL SILENCI, PENSANT AMB EL QUE VOLS I LES DECEPCIONS. LA LLUM A VEGADES S'ESBAEIX..

Els fragments que adjunto a continuació, els vaig escriure fa temps per defogar-me. Són petits moments que ho veus tot negre. Tot es tan negre? No. Hi han sols grisos. Si, la gent a vegades et decepciona i et sembla que reps coses que no et mereixes. O simplement et castigues pels teus propis errors, dels quals se'n ha d'apendre i a conviure amb ells també. Al fi i al cap, tothom es humà.
Els volia enmarcar dins el relat 3, pero al final no els hi vaig encabir (volia ser realista, però vaig voler evitar l'excès de negativitat de la protagonista principal). Per això, us submergireu als pensaments de la seva protagonista durant uns minuts. No conte cap sploier, perque com he dit no els he fet servir per la historia. Si que surten noms d'alguns personatges que si surten a la narració i se poden intuir algunes lines argumentals.

No entenc a vegades per què l’Àlex te tant de poder sobre meu. Només, bastava que me digues que estava paranoica, que sempre estava creient que tothom confabulava en contra meu, a la meva pròpia esquena, per amargar-me una nit.

Algú me podria preguntar, per què li fas tant cas. Potser, temia que tingues raó. Era cert, he tingut episodis en la meva vida que he estat paranoica. No obstant, en el fons el que m’ha portat a la perdició sempre ha estat el meu gran defecte, ser tant impulsiva.

Avui mateix, únicament l’havia trucat per saber sobre un rumor. No he pensat que les males noticies, si afecten a un, ja li arriben soles, caminant pel seu propi peu. Ja hi ha algú que se’n carrega a transportar-les per tots els mitjans.

Si he insistit... i desprès, quan he deixat com a impossible aclarir la meva set de coneixement, he tingut una intuïció racional. És clar, deu ser algú del seu múltiple univers d’amistats, alienes a mi. En cap moment, he pensat que havia un complot en contra meu, que m’haguessin donat de banda. Tot i que, no soc tan cega.

Ell ha tret les coses de la tangent, per variar. És un gran amant de la seva intimitat, dels seus secrets... exagerat a vegades. M’ha fet sentir molt malament. No, les meves suposades paranoies, no han estat el que l’han molestat. El que li dol és que posi el nas en els seus assumptes, tant importants i misteriosos.

En part, l’entenc hom se cansa de justificar els seus actes i explicacions. Però que me digui que soc una paranoica? Ho sento, potser a vegades ho he estat, però ja no me sento així. O al menys, no ha estat la meva intenció inicial. La meva ment no funciona així.

La meva ment pot anar molt ràpida, però no soc tant rebuscada. Ni quan vaig trucar a la Raquel, per saber sobre un correu que tothom havia rebut menys jo. Tot plegat, me’n adono de què potser ha estat així, però ja no. El que no canvia es que no pugui evitar estar pendent del que fa, deixa de fer i com esta el meu amic.

En el fons ho se, sense voler estic generant ones negatives al meu entorn. Jo intento buscar el meu lloc, intento desfer-me de lligams, dels mals humors, de les coses negatives i ser positiva. Viure la vida, al cap i a la fi. I per un acte meu, impulsiu, per voler saber, l’Àlex ha aconseguit realment que m’obsessioni amb aquest tema.

Quan intento sobreviure, quan intento passar de les males vibracions, sempre hi ha algú disposat tirar-me una gerra d’aigua freda pel damunt.

Són ells els qui són mala influència per mi, ara mateix. Jo vull pau, jo vull projectes, jo no vull pensar amb res més que no sigui jo mateixa. Tot i que, a vegades me pesi la solitud que tinc a Creus, estic amb pau. No hi ha ningú que me digui com hauria de ser, com hauria de no comportar-me, que no me faci creure que tinc un deliri persecutori. Hom mateix ja sap quins són les pedres que la frenen, i el que li fa més mal.

No, no vull que l’Àlex m’espatlli encara més la setmana. Ell no sabrà mai el que passa pel meu interior, el molt que me fa mal. Jo avanç creia que era ell qui m’havia deixat de banda, perquè l’havia fallat feia temps.

Potser, en part era així. No obstant, també l’evitava jo perquè sentia que era una mala influència per mi. Necessitava oxigen.

El problema estava en la confiança. Al haver-hi, es creia amb el dret de dir-me tot el que se li passava pel cap. Tenia raó o no, era un altre cantar. No negaré, que la major part de cops no l’ha hi tingues. Però li havia donat massa poder sobre la meva persona. Massa. Pocs cops li guardava cap secret, al contrari d’ell.

No, no vull que aquesta setmana me l’amargui. Així, que a partir de demà creu i ralla. No te raó. No li ho vull demostrar, ni fer creure que és així.

(...)

Una espina que sempre he tingut, ha estat no tenir amistats. Durant el transcurs dels temps n’he tingut, però molt poques. Únicament, l’Àlex és el meu amic més antic. No obstant, tampoc me vull enganyar... jo per ell, tampoc soc la seva millor amiga. I potser, a la cap i a la fi, sempre he desitjat tenir un millor amic, o amiga.

Com que me sol costar obrir-me, tenir amics, que procuro ser la millor. Però no soc perfecta, he acabat danyat sense voler. En aquestes ocasions me sentit fatal, tant que se’m anava la vida. I se, que els meus errors han fet mal i han aconseguit trencar barreres.  De totes maneres, l’única que no se perdona soc jo mateixa.

Actualment, sento que no tinc res en comú amb cap de les meves amistats més pròximes. Una me diu que me veu molt deprimida, un altre simplement el sento molt distant, com si la meva simple presència li fes al·lèrgia, o li generes ones negatives. Tot canvia, evoluciona cert.  I si jo també ho he fet?

A vegades no tinc ganes de sortir, de sentir les mateixes estúpides bromes d’alguns, els seus jocs tan previsibles i gresca d’adolescents. No deixa de ser admirable, que en la seva edat tinguin tanta energia. Tampoc vol dir que no m’ho passi malament amb ells.

Doncs que me passa?

Me’n adono de què també és culpa meva, amb el sentit de què jo, ara mateix, no necessito gent per sortir de gresca. Jo necessito a gent que m’escolti, tenir xerrades interessants (tal com li hi tinc amb l’Elisa) i amb sentit.

Amb ells no mi acabo de sentir a gust, perquè se que no me comprenen ni accepten. Igual el meu secret en te la culpa. No ho sé, però a vegades penso que hi faig amb ells. L’Aura ha permès que el Ferran ens separes. Confesses o no la meva identitat sexual, quelcom ja s’havia trencat entre nosaltres dos. El Ferran l’havia posat entre l’espasa i la paret, i l’amor envers a ell era més fort que la nostra amistat d’anys.

            Temps més tard, la meva amiga se preocupava per jo. Quina ironia. Ja res tornaria a ser el mateix, ja mai més confiaria amb ella. Potser, continuava sortint amb ells per por a la solitud. Igual intuïen la meva autèntica naturalesa, però jo me sento incomoda sentint la seva homofòbia silenciada. La pura i dura falsedat humana.

            Les altres amistats que sabien els meus misteris, tampoc m’hi sentia recolzada. Un se va passar mitja eternitat volent-me fer creure, que no ho era. Segons ell, que ho volia ser, com a resposta a certs traumes infantils.

Dos cares d’una mateixa moneda. No deixava de ser dolorós, perquè pressentia que estava essent menyspreada i incompresa. Sí, la major part de les meves amistats més pròximes m’havien decebut. Per això, he perdut les ganes de fer coses amb ells.

Cadascú busca el seu espai, el seu entorn positiu per la seva existència. Jo ara mateix no sento que ells ho siguin. No m’agrada renegar contra ells, perquè per mi l’Aura, la Raquel, l’Àlex seran importants pel que un temps endarrera van significar en la meva vida. No obstant, m’han ferit i el seu entorn homofòbic m’ofega. A part, no tinc res en comú amb cap d’ells.

L’Aura que se casi amb el seu Ferran, el seu prototip d’home en majúscules. L’Àlex tingui una relació normal i continuí essent tant falç, que de l’esport d’usar i tirar en sap molt. Ja me cansat del seu posat d’home digne. Beneits siguin els qui tenen els dots d’encantar al personal.

A tots vosaltres, us desitjo molta sort i la felicitat del món. Ara mateix no m’aporteu res. No necessito que me repetiu, constantment, les meves limitacions com ésser viu. No necessito la vostra desaprovació. Al final ho he compres.

M’heu decebut i aquesta és l’arrel de tot. Us perdono, però quelcom s’ha trencat. Ja mai més tornarà a ser la mateixa mar de l’ahir, perquè tampoc vosaltres podeu deixar de ser vosaltres mateixos. Igual que jo, no puc deixar de sentir el que sento, per molt que ho oculti, per pura por; que vosaltres mateixos heu alimentat.